Infraestructures
L'N-II en pancartes
Unes cinquanta pancartes reflecteixen la mobilització dels veïns de Bàscara per reclamar el desviament dels camions que passen per l'N-II cap a l'AP-7
A part d'informar automobilistes i camioners que passen per la carretera de la protesta en curs, la confecció de pancartes també va servir per posar per escrit la indignació dels veïns
Abertis, La Caixa i el conseller Santi Vilatambé tenen les seves pancartes dedicades
Amb serietat, però també a vegades amb molta conya, prop de cinquanta pancartes reflecteixen la mobilització que els veïns de Bàscara mantenen des de fa gairebé 60 dies per reclamar el desviament dels camions que passen per l'N-II cap a l'AP-7. La majoria s'han col·locat al pas de la carretera pel poble, on finestres i balcons són el suport ideal per convertir el poble en un immens mural reivindicatiu. Fins i tot una casa en venda i desocupada esdevé un element més de la protesta, amb una pancarta que diu “Aquí no hi viu ningú perquè no s'hi pot viure”.
Un resum visual
Només llegint aquestes pancartes, tenim un resum del perquè de tot plegat: el perill, la mort, anys de reivindicació, interessos econòmics en joc i la singular situació d'un poble –l'últim en tot el recorregut de l'N-II a l'Estat que segueix travessat per aquesta via– són les principals temàtiques que s'expressen. Preguntes com ara “Quants morts fan falta?” i “La vida d'una persona és el peatge que cal pagar?” deixen constància del degoteig de víctimes mortals que el municipi ha anat acumulant. I, tot seguit, per ordre d'importància, les pancartes més nombroses són les que reclamen l'única solució possible: “Prou camions”, “Això és un poble, no una autopista”, “Camions per l'AP-7”... Alguns dels temes també assenyalen les entitats i càrrecs electes que els veïns consideren responsables de la situació actual: Abertis, La Caixa i el conseller Santi Vila també tenen les seves pancartes dedicades i algunes al·ludeixen a responsabilitats més altes: “Els camins del Senyor són inescrutables; els nostres, plens de camions.”
Catarsi col·lectiva
Passats els primers dies de mobilització espontània, des de la plataforma Prou Camions a l'N-II van tenir clar que el procés anava per llarg i que calia multiplicar les iniciatives per mantenir viva la participació de tothom. La confecció de pancartes –a part d'informar automobilistes i camioners que passen per la carretera de la protesta en curs– també va ser un exercici de catarsi col·lectiva per posar per escrit la indignació dels veïns. Un equip d'una vintena de persones va respondre a la crida de la plataforma i es va reunir en una sala del Molí Nou de Calabuig per fer un brainstorming (‘pluja d'idees') dedicat a les pancartes. La mecànica era senzilla: cada proposta de lema era projectada en gran damunt d'una lona o llençol penjat a la paret. Si la proposta s'acceptava, un primer equip resseguia el contorn del text amb retoladors i, un cop es despenjava la pancarta i s'estenia a terra, un segon grup –en què els nens del poble van tenir un protagonisme important– es dedicava a pintar la pancarta definitiva. El logotip de la plataforma –el senyal de sentit prohibit per als camions– es reproduïa amb més facilitat amb plantilles. Molta feina, tot i que els veïns l'han fet amb il·lusió.
Aprofitant aquests dies de vacances de Setmana Santa, els nens es posaran a repintar alguna pancarta, ja que algunes ja estan descolorides: a Bàscara ja fa uns seixanta dies que estan mobilitzats. Segurament per això, la pancarta que resumeix més l'estat d'ànim de la població, la definitiva, és la que posa “N'estem fins als collons”.
