la crònica
Viatjar amb el paisatge o sense
Sento comentar que s'està perdent el perfil de les ciutats i, encara més, dels pobles. Les carreteres, al voltant de les quals o dels seus encreuaments van néixer molts pobles, ara fan nosa i es construeixen variants. Bé, no és que les carreteres facin nosa als pobles –que sovint també–, sinó que el pobles fan nosa a les carreteres. El trànsit actual no té cabuda en els vells camins de carro, per molt que s'hagin ampliat.
No és pas un problema d'avui, com algú podria pensar. Mireu Girona, que tenia la via romana a la Força fins que es desvià fora muralla, pel que després van ser les Ballesteries. Més tard –força més tard–, calgué tornar a canviar, més enfora encara, fins a la Devesa i la Gran Via, arran de l'altra gran muralla de la ciutat. I ara –ja ho sabeu–, passa de moment per Sant Daniel, saltant de Fornells fins al Congost.
El cas de Girona no és el d'alguns pobles que amb les variants desapareixen del paisatge del viatger que té pressa. Queda un punt en el trajecte, curt però remarcable, en què es veu, al fons de la vall, la silueta precisa dels campanars que conformen el que anomenem l'skyline de la ciutat. És d'agrair, com hi ha món.
D'altres variants, més modestes, el que fan és canviar completament la imatge de la població, mostrar al viatger els darreres bruts i abandonats, els patis, els coberts, els magatzems, allò que sempre s'havia tingut amagat de la vista, com si haguéssim girat un mitjó. Joan Nogué detectava aquest fenomen fa pocs dies i creia que estàvem creant paisatges low cost per oferir-los als turistes i viatgers.
Amb el ferrocarril ja havíem viscut un problema similar. Les entrades a les ciutats solien oferir al visitant un trist i rònec panorama de brutícia, misèria i desolació a banda i banda de les vies: els tallers més decrèpits, els magatzems més desgavellats, parets de ciment sense pintar, solars abandonats... Tot allò que es volia amagar a la vista quedava arran de via. Aquesta situació no es va donar a Girona fins que la ciutat va ocupar els solars situats entre la carretera de Barcelona i la via. Per l'entrada nord, el viatger despertava amb el soroll del pont de Pedret i es trobava davant el més autèntic perfil ciutadà, amb les cases apinyant-se sobre el riu, coronades pels campanars retallats al cel. I es mantenia una certa dignitat fins arribar a les envistes de l'estació.
Ara, si tot va bé i les obres s'acaben algun dia, aquesta visió de Girona, que enamorà Somerset Maugham, s'amagarà de la vista viatgera quan el tren s'enfonsi sota terra. És llei de vida.
Les carreteres i els ferrocarrils es fan i tenen sentit si ens permeten anar d'un lloc a l'altre amb comoditat –la comoditat que escau a la tecnologia i l'economia del moment.