Recuperen en una finca de Montbui el cultiu d’una varietat oblidada de cereal
Un biòleg conrea una hectàrea de pisana, un dels primers cereals que es van cultivar a Europa
Té un alt contingut en fibra i menys gluten que el blat
Un camp proper a la urbanització de la Mallola, al terme de Santa Margarida de Montbui, ha vist créixer enguany un cereal poc conegut, la pisana. L’impulsor de la iniciativa, el biòleg Adrià Solé, explica que va plantar una hectàrea “fruit de la curiositat i del desig de descobrir noves receptes per a la sobirania alimentària de Catalunya”. En unes setmanes portaran la collita a pelar al molí de les Piles, a Santa Coloma de Queralt.
Solé explica que gent gran de pobles com ara el Bruc i Santa Maria de Miralles els han explicat que era comú el cultiu d’aquest cereal, que va caure en desús a meitat del segle XX amb la progressiva mecanització de les feines del camp. Entre els motius que fan que la pisana hagi caigut en l’oblit, Adrià Solé esmenta el fet que “és menys productiu que el blat, perquè és molt alt i tendeix a jeure, i el gra té doble pell, cosa que el fa més laboriós de pelar”.
Un dels primers cereals
La pisana, espelta bessona o Triticum dicoccum en nomenclatura científica, és una de les espècies de cereal que primer va domesticar l’home, una de les primeres que va arribar a Europa en el neolític i de les que han tingut més recorregut. A l’Estat, només a Astúries se’n manté el cultiu de manera minoritària, conegut com a povia. Altres punts del món on es cultiva són la Toscana italiana, Àustria, els Balcans, el Marroc i Etiòpia, país on es troba el major nombre de varietats de pisana, fins a deu.
La pisana té una tija i espiga molt llargues i aresta (bigotis molt llargs). Les espigues quan estan madures pengen cap avall, a diferència d’altres cereals. Presenten dues fileres de grans de mida variable en funció de la varietat. La pisana conté menys gluten que el blat i més fibra. La menor presència de gluten fa que l’elaboració del pa amb la pisana sigui més lenta.
Aquesta varietat de cereal creix bé en sòls pobres i competeix molt bé amb les males herbes. Aquestes dues facultats fan innecessaris tant els herbicides com els fertilitzants químics de síntesi, i el converteixen en un cultiu d’interès per a l’agricultura ecològica. Solé reconeix que el baix rendiment del cultiu fa que la pisana sigui “interessant per les seves propietats qualitatives”.
Per cobrir les despeses de la sega i de pelar el gra, Solé va impulsar una campanya de micromecenatge que ja ha assolit els seus objectius i que vol contribuir a crear mercat per a aquest cereal oblidat. A finals de mes, els mecenes podran recollir el cereal i un llibret de receptes a la mateixa finca.
De cara a la tardor, a Adrià Solé li agradaria cultivar altres varietats de pisana, com les que podrien sortir d’unes llavors recollides a l’Anoia als anys cinquanta i que consten en uns registres de l’Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria.
LA XIFRA
LA FRASE
Un espai per a la recuperació de varietats locals
La finca on s’ha dut a terme aquest cultiu de pisana és Can Mercaderet, a Santa Margarida de Montbui. Gestionada per l’Associació Agroecològica de Can Mercaderet, la finca combina el conreu ecològic amb l’educació ambiental, apropant l’agricultura als escolars.
Amb el col·lectiu Eixarcolant, liderat per Marc Talavera, gestionen un banc de llavors amb el qual treballen per recuperar varietats de l’Anoia que havien caigut en desús. La mateixa finca té també un viver de fruiters tradicionals i un hort que recupera varietats com ara el tomàquet de Sant Joan, el tomàquet rosa de dues cassoles, la mongeta del pinyolet, el cogombre alficòs i el carabassó blanc.
