Pioners de la televisió

Des de ben jove, Lluís Vilaplana Finazzi (Llagostera, 1926) va tenir la dèria de la ràdio i no va parar fins que va muntar el primer aparell, origen de la marca Ergiond, que durant 45 anys va dirigir amb la seva dona, Montserrat Coris Martinell (Llagostera, 1927). L’afició per les ones també el va fer interessar per la televisió, i els anys 1953 i 1954 va captar les emissions de la televisió italiana amb un aparell que va muntar a Sant Elm, a Sant Feliu de Guíxols. Aleshores aquí no hi havia televisors, ni senyal ni repetidors, ni res. Televisió Espanyola va començar les seves emissions regulars el 28 d’octubre del 1956.

“Els primers aparells que vaig veure eren els que portaven la gent repatriada. Quan van començar a tornar els exiliats tots portaven un aparell de televisor de l’Est d’Europa. I a Llagostera tots van passar per les meves mans”, explica Vilaplana, que després d’estudiar-los va pensar que ho havia de provar i va agafar un d’aquests aparells i hi va posar les freqüències d’aquí i el va tornar a muntar.

Per poder captar un senyal, el va portar a Sant Elm, des d’on volia agafar les emissions italianes, i ho va aconseguir. Va ser tot un esdeveniment i la gent s’hi congregava. Hi havia un requisit indispensable: calia que l’aigua del mar arribés a la temperatura de 22 graus per fer l’efecte mirall i que el senyal pogués arribar d’Itàlia, i al revés. Per tant, quan se sabia que faria bon temps, fins i tot es repartien invitacions perquè la gent hi pogués anar. “Però tothom ho sabia. I la gent picava de mans, i quan s’aturava em deien: «Vilaplana, que s’ha parat!», i jo els deia que havien sigut els italians i que tranquils.”

Després de Sant Elm, van fer l’experiment a Llagostera, en una casa alta del carrer Sant Feliu, on vivia el tècnic Juli Clara, i també es veia bé, i va ser un altre èxit.

Vilaplana havia començat a vendre ràdios de la seva marca, Ergiond, a finals dels quaranta. El nom ve d’erg (ergio), una unitat de mesura elèctrica, i ond, de la força de les ones. Després d’experimentar a casa va muntar el primer taller en un garatge de ca la Patrona, al carrer Pau Casals de Llagostera. D’allà es va traslladar al carrer Àlvarez, en el terreny que havia estat hort del seu pare, i hi va muntar la botiga, el taller i el despatx, i va iniciar una expansió que els va portar a ser la primera cadena de distribució d’electrodomèstics de la província i a tenir botigues a Llagostera, Girona, Sant Feliu de Guíxols (2), Platja d’Aro, Palamós, Palafrugell, Begur, Castelló d’Empúries i Verges. A Sant Feliu van tenir un gran col·laborador, Joaquim Taberner Recasens. “La població de Sant Feliu va ser la més fidel a la nostra marca”, remarca la Montserrat, que sempre ha gestionat l’empresa amb el seu home, fins al punt que no van fer el viatge de noces previst a Mallorca perquè primer tocava pagar Hisenda. “I no hi he estat mai! Però sí que vam anar a París en un viatge que va pagar Zanussi perquè érem els que veníem més aparells seus a les comarques gironines.”

Vilaplana va començar el negoci amb la idea de fabricar ràdios i, òbviament, també n’arreglaven. Aviat va tenir quatre o cinc joves treballant al taller que soldaven l’estany amb un fogó de peu, en època de restriccions elèctriques. Ells no havien de tocar res de fusteria, ja que una sèrie d’empreses es dedicaven a fer mobles per a ràdios, “i van entendre que no es vendrien si no ens hi posaven el xassís de zinc, que era on collàvem les peces”, recorda. En aquella època ja fabricaven uns deu aparells de ràdio a la setmana, i els preus oscil·laven entre 1.000 i 1.500 pessetes.

El gran mercat el van trobar a pagès: “Podies vendre tantes ràdios com volies, tot i que alguns pagesos deien que si sonava fort feia malbé la llet de les vaques!” En aquell temps als masos no hi havia electricitat, però sí que hi havia ràdios, ja que funcionaven amb piles. Eren unes piles de 90 volts i unes de 1,5 volts que servien per encendre el dial. Més tard, si hi havia corrent, ho treien i hi posaven un transformador. Els aparells de ràdio es fabricaven a la carta. “La gent deia què volia sentir, i en funció d’això posàvem una bobina amb més potència. Les bobines són l’ànima de la ràdio.” Instal·laven ràdio comercial amb freqüència normal i curta. No en van fer de llarga. Les mides també eren a gust del client: dos pams, tres pams..., amb altaveu de 6 polzades. I gairebé totes les compres es podien pagar a terminis.

Una escola de ràdio i televisió

A Llagostera, Ergiond va ser una escola del ram de la ràdio i de la televisió i també dels electrodomèstics. Van tenir molta gent treballant, com ara Francesc Cabarrocas, Juli Clara, Joan Fullà, Pere Genoher, Carles Malagrida, Manel Sánchez, Ramon Sánchez i Jordi Salvadó. Molts d’ells van muntar posteriorment negocis d’electrodomèstics, i un dels seus millors tècnics, Pedro León, va marxar a viure a Mèxic.

La televisió va irrompre amb força i va començar a ocupar l’espai de les ràdios, tot i que Ergiond no en va deixar de fabricar mai. “Sobretot per a la gent de pagès, i els clients compraven les dues coses.” Construir televisors tampoc va representar cap problema tècnic. “Tenia cinc o sis vegades més de components que una ràdio. Hi havia vint làmpades.” Amb els transistors, es van accentuar els canvis: els materials, els condensadors, tot es va miniaturitzar. “El transistor era la ràdio portàtil.”

“Amb els aparells russos ens vam poder avançar abans que arribés el mercat aquí.” Tot i això, Vilaplana no té recança a manifestar que els televisors russos eren d’una simplicitat enorme i estaven mal acabats. Els primers televisors a vegades no es venien per problemes de recepció. “Primer havies d’anar a les cases a mirar si es rebia el senyal.” Per captar el senyal s’havia de fer una antena exprés. Una antena es compon de diferents elements amb una estructura d’alumini en forma de cuny, i es marca la freqüència per baixar el senyal al televisor amb un cable de coure. El primer senyal del país va venir directe de Barcelona a Rocacorba, que va ser el repetidor pioner.

Les multinacionals Philips i Ducatti eren de les primeres marques del mercat. “Poc van esperar que arribés jo. Nosaltres havíem d’anar allà on no hi havia res, on podíem donar solucions i que sortís bé de preu, que era el que demanava la gent en aquell moment. La competència amb les marques era molt dura.”

Ergiond va esdevenir una de les primeres cadenes de distribució d’electrodomèstics de la província. Venien neveres, cuines, màquines de rentar, i també distribuïen el butà, tot i que aquesta venda deixava un marge petit. El secret de l’èxit: “Disposar d’un magnífic servei tècnic. Aquesta és la clau de les botigues d’electrodomèstics. Sempre vam procurar tenir bons tècnics per oferir un bon servei, i en l’època bona vam arribar a tenir entre 20 i 25 representants comercials, i vam vendre aparells a tota la Península.”