De la barraca al xalet

La migració posterior a la Guerra Civil va repercutir profundament en la configuració de Girona. La indiferència de l’administració central i la manca de recursos del municipi van provocar l’aparició i la proliferació de les barraques. El primer nucli va sorgir a Montjuïc, a partir del 1949, aprofitant les ruïnes i els murs del castell abandonat. S’hi van arribar a encabir fins a 2.000 persones, repartides en 315 barraques i desproveïdes dels serveis més elementals. Un segon poblat es va consolidar a Rio, entre l’N-II i el Ter, al sector de Sant Ponç. Aquest nucli de 140 barraques, estès pràcticament sobre el mateix llit del riu, patia tota mena de carències des del punt de vista higiènic i no reunia les més mínimes condicions d’habitabilitat. Uns altres tres grups van néixer a partir del 1964 a les Pedreres, amb més de 500 barraques: Torre Gironella, Alfons XII i Polvorins.

La solució de recanvi al barraquisme van ser els suburbis, grups d’habitatges protegits construïts oficialment en terrenys igualment orfes d’equipaments i serveis: Vila-roja, Germans Sàbat i Font de la Pólvora, barris allunyats de la ciutat tradicional que, molt lentament, s’han anat incorporant al teixit urbà.

El destí de la muntanya de Montjuïc va ser tot un altre. Com per art de màgia, el 1971, el que havia estat un barri marginal va començar a convertir-se en un barri de luxe a l’abast de molt pocs gironins i menys d’aquells que hi havien aixecat les barraques. El 1966, Ferran de Vilallonga, promotor amb excel·lents relacions amb les autoritats franquistes, va adquirir en subhasta pública els terrenys que el Ministeri de l’Exèrcit tenia a la muntanya i que prèviament havia cedit al consistori gironí. Per aquelles mateixes dates, Vilallonga i el seu sogre, Miquel Arpa, socis habituals en els negocis immobiliaris, estaven arrencant, juntament amb el marquès de Sant Mori, la construcció d’Empuriabrava, la marina més gran d’Europa. Anaven per feina.

El 1971, es va aprovar el pla comarcal que va permetre treure els immigrants de Montjuïc, reubicar-los en altres zones de la ciutat i començar la parcel·lació del barri.

Previst inicialment per a un màxim de 6.500 persones, avui dia voreja les 3.000. El procés urbanitzador era lent i deu anys després, a començaments de la dècada dels vuitanta, la població era de 463 habitants. No tot van ser flors i violes. Ferran Vilallonga, propietari de gairebé tota la muntanya de Montjuïc, va impulsar, el 1977, la construcció d’un gran centre comercial al barri. El projecte, però, no va rebre el suport dels comerciants amb més predicament a Girona i, després de diverses vicissituds, va quedar estancat i amb el gran edifici a mig fer. Finalment, i després que Vilallonga sortís de la societat el 1988, aquell enorme bloc a mig construir es va convertir, el 2009, en una bloc de pisos d’alt nivell en què destaquen els magnífics vitralls de Domènec Fita que donen llum a la primera i segona planta.

El barri en què somiaven viure la majoria de parelles joves gironines ha perdut pistonada, almenys pel que fa als preus dels habitatges, veient com en altres zones del centre de la ciutat el metre quadrat construït s’ha revaloritzat molt més. Un cop d’ull als portals de les immobiliàries deixa clar que, quatre dècades més tard, l’oferta de solars per construir encara és important.

La zona, però, té una història llarga abans de convertir-se en un dels barris elitistes de la ciutat. Acabada la guerra dels Segadors, el 1653, el rei Felip IV va fer construir un castell en aquest lloc tan estratègic per a la defensa de la ciutat, baluerna que va jugar un paper transcendental en les guerres contra els francesos per passar, poc després, a l’oblit més absolut.

Un altre edifici emblemàtic de la zona són les escoles, construïdes entre els anys 1931 i 1933, al peu de la muntanya de Montjuïc per ser, segons la mateixa memòria del projecte, un dels paratges amb millors vistes de la ciutat. El grup escolar, que porta el nom d’Ignasi Iglésies, poeta dels humils, estava destinat al nens del barri de Pedret. Les escoles van ser obra de l’arquitecte Ricard Giralt i Casadesús, que, durant molts anys, va exercir com a arquitecte municipal a Girona i Figueres.

Des del 2005, un grup de veïns exresidents de les antigues barraques organitzen una trobada anual per mantenir viva la memòria de la migració dels anys seixanta i setanta. S’han constituït com l’Associació d’Amics del Castell de Montjuïc, en què l’advocat Ramon Llorente hi ha jugat un paper preponderant. Aquest any, la trobada es va fer el passat 24 de setembre, amb el dinar popular a què van assistir l’alcaldessa, Marta Madrenes, i alguns regidors de la ciutat.