SANTIAGO VILANOVA
PERIODISTA, ESCRIPTOR I ECOLOGISTA, QUE HA ESCRIT UN LLIBRE SOBRE EL MOVIMENT QUE VA SALVAR ELS VOLCANS GARROTXINS
“Explico fets en una atmosfera d’intriga”
Aquest activista cultural i ecologista explica en l’entrevista els detalls de com es va generar i va evolucionar la lluita per salvar els volcans de l’explotació minera
Fa un repàs a l’ecologisme català
ACTIVISTA
Iniciat com a periodista d’investigació a ‘El Correo Catalán’ i ‘Diario de Barcelona’, del qual va ser director, Vilanova té una trajectòria llargament premiada. Entre d’altres, el premi Ciutat de Barcelona de periodisme i el d’alguns assajos. Ha format part de l’equip redactor del projecte de Constitució republicana presentat al Parlament el 2016.
La dècada de 1970, ens negaven els drets als béns comuns naturals que reivindicàvem els ecologistes, apel·lant, com ara, a l’imperi de la llei
He volgut donar la meva visió dels antecedents a la reivindicació popular que va comportar a la zona volcànica la declaració de parc natural, el 1985
Santiago Vilanova és un dels referents de la mobilització que, a mitjan anys setanta del segle passat, va salvar de la destrucció alguns dels volcans més emblemàtics de la zona volcànica de la Garrotxa, sobretot centrada en la del Croscat. És també un dels referents de l’ecologisme català, a part de la seva activitat periodística i literària i del seu activisme polític, ara com a cap visible d’Els Verds-Alternativa Verda i promotor de l’associació Una Sola Terra. Curbet Edicions acaba de publicar-li Salvem els nostres volcans. Crònica periodística i ecologista de la defensa de la Zona Volcànica de la Garrotxa, on explica tot aquest moviment i d’altres de més o menys coetanis i reflexiona sobre l’ecologisme català. És, en definitiva, una aportació documentada i, alhora, viscuda, d’algú que va viure tot aquell moviment, una vertadera revolució, en primera persona.
Què l’ha motivat a fer aquest exercici de memòria i escriure aquest llibre?
He volgut documentar la meva experiència com a activista ecologista i periodista en la defensa de la Zona Volcànica de la Garrotxa i donar la meva visió dels antecedents a la reivindicació popular que va comportar la declaració de parc natural el 1985, el primer que es va decretar a Catalunya.
Però vostè va més enllà i generalitza sobre l’ecologisme català.
Sí, perquè les victòries del moviment ecologista català dels anys setanta i vuitanta del segle passat han quedat oblidades del memorial democràtic. Els nous moviments socials i polítics han de tenir aquesta informació i més en un moment tan determinant com l’actual. A part de tot això, com a olotí que soc, tenia també un compromís social d’escriure aquest llibre sobre aquells fets.
Vostè diu que és una crònica periodística, però també una novel·la d’intriga. En quin sentit fa aquesta afirmació al seu llibre?
Bé, el que explico en Salvem els nostres volcans són fets reals en una atmosfera d’intriga. I és que, en aquell moment, es van manipular els dictàmens científics per aconseguir una concessió minera. A la Garrotxa, a diferència del que es deia, no hi ha pedra tosca, que sí que és un mineral, i la greda és una roca piroclàstica. Ho afirmo, doncs, en aquest sentit i ho exemplifico amb exemples com aquest.
Vostè va ser un dels principals protagonistes del moviment Salvem els Volcans. Quins creu que són els valors d’aquella revolta encara avui vigents?
De la mateixa manera que avui l’Estat espanyol apel·la a l’imperi de la llei per negar-nos el dret a l’autodeterminació, en els anys de la dècada de 1970 ens negaven els drets als béns comuns naturals que reivindicàvem els ecologistes. Estic segur que una Constitució republicana del segle XXI acabarà assumint-los. I, de fet, això és el que recorda el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, al pròleg del meu llibre, i a qui agraeixo que accedís a escriure’l.
Valors que en un determinat moment poden semblar utòpics i més endavant acceptats àmpliament pels sectors econòmics i per bona part de la societat, no?
Efectivament, el moviment ecopacifista europeu va ser pioner a reclamar que els costos ambientals fossin introduïts en l’economia productiva. Ara empresaris, polítics i economistes progressistes, i fins i tot el Fòrum de Davos, parlen de la urgència d’impulsar l’anomenada economia “circular”, “verda” o “sostenible” per mitigar l’impacte del canvi climàtic.
No tothom ho té tan clar, no obstant.
Lamentablement, no. Els lobbies del carbó, el gas i l’energia nuclear, és a dir, de les energies fòssils, es resisteixen a un canvi ràpid de paradigma que no controlin. I aquí apareixen personatges com per exemple Donald Trump.
El dibuix de Trallero a la contraportada és molt explicatiu: uns volcans que treuen fum amb forma de símbol del dòlar. La revolta va aturar les extraccions de greda, va salvar els volcans i, ara, els volcans aporten riquesa. Qui ho havia de dir...
Sí, el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa ha esdevingut un dels motors econòmics de la comarca. En aquells anys els que ens oposàvem a les extraccions de greda o a les mines d’urani, no obstant, érem considerats uns desestabilitzadors i uns contraris al “progrés”.
Recorda el moment zero del moviment popular que va aconseguir aturar l’explotació de les grederes?
I tant! Tot va començar a principis de juny de l’any 1973, quan un accionista garrotxí de l’empresa Lava para la Construcción i el seu advocat van contactar amb mi. En aquell moment jo era redactor d’El Correo Catalán. Em van venir a trobar per denunciar el monopoli que practicava Petrofísica Ibérica, societat espanyola farcida de franquistes, en l’explotació de la greda de la zona volcànica gràcies a una fraudulenta concessió minera. Es van equivocar.
Per què?
Es van equivocar sortosament. Perquè, en tot cas, haurien d’haver parlat i entregat la documentació confidencial al responsable de la secció d’Economia del diari en comptes de demandar el suport “patriòtic” a un periodista ecologista. Els meus articles al Correo i a la revista Presència van ser un primer crit d’alarma per salvar un patrimoni geològic que aquells dos grups empresarials enfrontats estaven devorant ferotgement.
Com va reaccionar la societat garrotxina, que, en aquell moment, estava molt enclavada en el conservadorisme?
Durant l’etapa del franquisme, no existia una consciència ecològica al gruix de la població per haver evitat la degradació que es va començar a produir als volcans Montolivet i Montsacopa, ubicats al terme municipal d’Olot. Paradoxalment, s’ha conservat intacte el volcà de la Garrinada, també a tocar de la zona urbanitzada de la capital garrotxina, que té un alt interès científic perquè està configurat per tres cràters i segueix en mans privades.
Per què ho diu tot això?
Perquè les explotacions de greda eren consentides i fins i tot, en el cas de la zona del volcà Croscat, s’hi va autoritzar un abocador incontrolat de deixalles que contaminava les deus. Tot plegat era inexplicable en un entorn d’artistes, lletraferits i naturalistes destacats. La societat garrotxina progressista i democràtica, però, va saber reaccionar molt positivament fins a ocupar les grederes del Croscat el dia 2 d’octubre de 1977.
Un moviment de lluites compartides que va ser coetani d’altres o que, fins i tot, en va inspirar d’altres?
Sí, no oblidem que, a la lluita contra les extraccions de greda als volcans garrotxins, que també va coincidir amb el moviment de defensa dels aiguamolls de l’Empordà, s’hi va afegir una nova amenaça: la declaració d’una part de la mateixa zona volcànica com a reserva per a la prospecció de minerals radioactius.
Buscaven urani a la comarca de la Garrotxa?
Sí, les multinacionals Chevron i Exxon estaven interessades en l’explotació de mines d’urani a Catalunya. Aquella batalla, també la vam guanyar gràcies a la informació alternativa que vam fer pública i a la unió i mobilització dels ajuntaments i altres administracions locals de les comarques afectades.
Va ser el moment del sol somrient i del “Nuclears, no gràcies”?
Efectivament. En les manifestacions contra les mines d’urani i les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, hi van participar milers de persones sota aquest i altres lemes antinuclears.
Quin futur preveu per al moviment ecologista a Catalunya?
El nostre país està en un moment clau. Hem d’intentar recuperar les nostres institucions. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola està afectant greument la gestió del territori.
En quina mesura?
Els parcs naturals, per exemple, es troben en un greu atzucac financer. La pèrdua de biodiversitat i l’erosió del litoral preocupen els ecòlegs. Tenim també pendent de sanejar el 47% dels aqüífers contaminats per nitrats del nostre país. El Tribunal Constitucional espanyol ens ha suspès cautelarment la llei catalana del canvi climàtic, que ha d’impulsar la transició energètica i la desnuclearització del territori i que pot oferir milers de nous llocs de treball...
I què es pot fer en vista d’aquesta conjuntura?
Convé la constitució d’un govern sobiranista i dialogant que prepari les bases d’una república que tindrà com un dels principals objectius millorar la qualitat de vida de la població. Crec que per a aquest full de ruta ens caldria un departament transversal de transició ecològica i solidària.
“Tots vivim sota un immens volcà, una litosfera magmàtica en constant moviment que el dia menys esperat podria entrar en erupció i ridiculitzar tota la nostra prepotent acció civilitzadora.” És l’última frase del seu llibre. Potser, la que motivar el principi d’una nova manera d’entendre la realitat.
Esperem que realment així sigui.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.