El túnel de Toses, una infraestructura en l’oblit

En els anys de democràcia les infraestructures viàries del país s’han multiplicat. El país ha vist créixer i desdoblar nombroses carreteres, variants, autovies i autopistes que han permès connectar millor el territori. La majoria d’aquestes connexions són radials i s’han executat responent, generalment, a les necessitats de la gran àrea metropolitana de Barcelona. Això passa malgrat que el país té planificades infraestructures transversals des de l’any 1935, quan el govern de la República ja va elaborar el pla d’obres públiques. Aquell pla preveia una xarxa ortogonal amb itineraris en totes les direccions: radials des de Barcelona, però també verticals de sud a nord, transversals d’est a oest, paral·leles a la costa, etc. De les connexions transversals bàsicament només s’ha executat l’eix transversal, mentre que la resta, com l’eix pirinenc –que havia d’anar de Sort a Roses–, han quedat pendents.

No va ser fins l’any 1988 que mitjançant la llei de carreteres del govern espanyol l’eix pirinenc no va ser inclòs a la nova xarxa de carreteres d’interès general de l’Estat, però bàsicament va consistir en una recodificació de les carreteres existents sota la nova denominació de N-260.

Sens dubte un dels punts negres d’aquest eix és el tram que connecta el Ripollès amb la Cerdanya per la collada de Toses. Estudis recents senyalen l’N-260 com la primera carretera amb més quilòmetres amb risc molt alt de produir-s’hi un accident de trànsit. Concretament el tram de 62,2 quilòmetres de la collada de Toses és el segon tram de carretera on hi ha més risc de tenir un accident de trànsit de tot Espanya. Cal recordar que en aquest tram negre hi circulen cada dia 2.313 vehicles i que de mitjana s’hi produeixen set accidents mortals o amb ferits greus cada any. No és inusual trobar-te una vaca al mig de la calçada o una dotació dels mossos d’esquadra intentant foragitar algun vedell de la carretera, o de nit qualsevol animal enlluernat per les llums, amb el risc que suposa per a la circulació.

L’única manera d’evitar la perillositat de l’actual carretera de muntanya seria la construcció d’un túnel. Aquesta infraestructura llargament reivindicada des del territori gironí no ha merescut mai l’atenció suficient de l’administració estatal.

Va ser durant el 2003 quan, fruit de la pressió dels agents econòmics i socials del Ripollès i la Cerdanya, el Ministeri de Foment va acabar donant a conèixer l’estudi previ de caràcter informatiu per a la construcció d’un traçat alternatiu a l’actual que incloïa el reivindicat túnel.

El govern espanyol va arribar a incloure en els pressupostos generals de l’Estat del 2005 una partida per a la redacció del traçat del túnel de Toses, i de fet en els pressupostos dels anys 2010, 2011 i 2012 s’hi va consignar prop d’un milió i mig d’euros per a la redacció dels projectes constructius.

Segurament aquests van ser els moments en què va estar més a prop la seva construcció. Finalment el ministeri va prioritzar la remodelació del túnel de Vielha i les obres del TAV, i això sumat a la manca d’inversió que pateixen les comarques del Pirineu, i les gironines en particular, va fer que la connexió per carretera entre el Ripollès i la Cerdanya quedés de nou en l’oblit.

Ara que l’administració central parla que la recuperació econòmica espanyola és un fet, faria bé d’incloure en els pressupostos la construcció del túnel de Toses, i de passada de tota l’N-260, per convertir-la, una vegada per totes, en l’autèntic eix que el Pirineu es mereix, i conseqüentment millorar les perspectives econòmiques i socials de l’entorn i de la seva gent.