Mar de vinyes, mar de conreus

Dues són les carreteres que enllacen l'Alt Camp i el Tarragonès per la part sud-est. Per l'esquerra del Gaià, la connexió es produeix entre els municipis de Montferri i Salomó, per continuar avall cap a la Nou i la Riera en una carretera tortuosa on la línia recta és l'excepció i no pas la regla. «Té més corbes que la carretera de Salomó», deien els vells, quan les carreteres tenien connotació de panes, d'accidents i de pors, quan paradoxalment les morts d'accident de trànsit eren escasses, com ho era la circulació. Aquest és un territori treballat on els conreus lluiten contra el bosc disposat a avançar quan es descuida la terra, en una orografia poc agraïda, a l'esquena de la Tossa de Montferri. L'altra connexió és de més bon fer. És la carretera que des de la seva construcció es denominada de Tarragona al Pont d'Armentera. Nulles és el municipi encarregat de rebre la continuïtat del paisatge que ascendeix des de Renau i des de l'Argilaga. Terres molt suaument ondulades, de conreu antic, entre marges i camins que en perfilen delimitacions, propietats i conreus.

Aquest diumenge hem caminat des de Nulles cap a Vilabella seguint fil per randa les indicacions d'una de les rutes de la guia Pels camins de Alt Camp, editada pel Consell Comarcal de l'Alt Camp. Ruta que des de Nulles condueix als meandres del Gaià i al pont de la via del tren de Valls a Vilanova, anomenat Set Ponts, pel nombre d'ulls o arcades que configuren la seva majestuosa dimensió. En aquest espai el Gaià baixa engarjolat i es recrea dibuixant corba rere corba, com si volgués allargassar la distància del seu recorregut, que antigament l'abocava a la mar, com si no tingués pressa per arribar al trist destí d'ara. Anar a peu serveix per certificar coses que intuïm corrent per les carreteres o per revelar secrets amagats als ulls dels conductors o conduïts que hi circulen. La carretera que baixa a Tarragona per la dreta del Gaià, de Bràfim en avall passa en bona part per la lleugera esquena d'ase que separa les conques germanes del Gaià i del Francolí i ens entreté sovint la vista cap a les dues bandes, per abastar aquest món tan conegut. Divisió gairebé imperceptible que no és altra cosa que les suaus inclinacions de les vinyes cap una part o l'altra.

Aquest territori, el dels termes de Nulles i Vilabella, com també el de Bràfim i bona part dels de Puigpelat i Alió són una autèntica mar de vinyes i d'altres conreus com ara oliveres, ametllers i garrofers. El bosc no apareix fins que les terres planes de Vilabella s'inclinen amb rapidesa cap a les profunditats del Gaià, fins que la seva remor és perceptible i es barreja en dies de vent amb els xiulets dels arbres. Caminant podem donar fe que la impressió obtinguda des de la carretera és ben certa, a dreta i a esquerra: la terra hi és treballada amb cura i ofici i els erms són gairebé imperceptibles. Les terres plantades i llaurades arriben fins a les mateixes parets de les cases dels pobles en una mena de festeig antic, de reconeixement mutu, d'aprofitament raonat, de simbiosi entre el paisatge urbà i l'agrari.

Per la fondalada del Gaià, entre els antics i enrunats molins del Mig i del Molinet, se senten les cridòries dels gossos, els picarols que ventegen en l'afany de trobar el rastre d'un senglar i, els tocs de corn dels caçadors que fan batuda. El pont del tren serveix a uns caçadors com a punt de parada i d'observació privilegiat damunt del riu que deu ser, com arreu del seu curs, un hàbitat perfecte per als senglars, on troben aigua, fang on rebolcar-se, menjar i amagatall. L'equilibri entre la terra conreada i l'erm sempre juga a favor de l'esclat de la vegetació i la fauna –desbocada en el cas dels senglars– quan l'abandonament s'apodera dels espais, com passa en tota la ribera del riu. L'equilibri només es manté a força de treballar la terra, i la terra es treballa quan el pagès s'hi guanya la vida.