“El canvi climàtic és la crisi d’un model de creixement”

A partir d’aquesta realitat constatada i que les projeccions de futur 2030-2050 no fan res més que empitjorar aquestes reduccions de cabal, proposem solucions diverses en cadascuna de les conques. En el cas del Ter, tenim la sort que des de fa aproximadament un any es va acordar l’acord de la Taula del Ter pel qual la regió metropolitana de Barcelona farà un retorn del cabal transvasat a partir de les instal·lacions de què disposa de dessalinització i aigua generada. És una mesura extraordinàriament positiva. El cas de la Muga és complicat perquè és una conca que d’acord a l’ACA ja ara és estructuralment deficitària i s’ha de fer un esforç per posar-se d’acord sobre quines són les alternatives. En el projecte n’apuntem bàsicament dues, una que és reforçar la recàrrega dels aqüífers locals de la Muga, diguem, permetre’n una explotació racional. I dues: és molt important disposar d’un element de producció d’aigua potable a partir d’aigua marina, és a dir d’una dessalinitzadora a la zona baixa de la conca bàsicament per a les demandes turístiques. L’estacionalitat provoca una sobreexplotació dels recursos a l’estiu, quan menys aigua genera a la conca.

Sí, és clar, el valor afegit del turisme de la Costa Brava, des del punt de vista de rendibilitat econòmica o de capacitat de pagament, creiem que és un element prou important de tenir en compte perquè en l’explotació d’aquesta possible dessalinitzadora vagi una part important a càrrec d’aquesta població estacional que o bé hi passa només quinze dies l’any o hi passa com a destinació turística. Si no es fa això, la Muga serà un riu que naixerà al peu de la presa de Boadella i acabarà a la resclosa de Pont de Molins. De fet, moltes èpoques de l’any ja passa això ara i, segons les projeccions de canvi climàtic, això encara passarà amb més freqüència.

La reducció de cabals en capçalera no és només a causa dels impactes del canvi climàtic, sinó també per la manca de gestió dels boscos. A la finca de Recasens, de l’Albera, visualment hem vist que, passant com hem passat dos anys extremadament secs, a les parcel·les on hem intervingut les alzines han seguit vives, vigoroses, i en canvi a la parcel·la contrària hi ha hagut un 10% de decaïment. Vam arribar el setembre del 2017 i de cop i volta les alzines van canviar el color de la fulla, es van tornar marrons de cop, per què? La competència entre individus pels pocs recursos va fer que en un moment, a la parcel·la on no vam fer res, les alzines es col·lapsessin. El mateix ha passat a la conca del Ter amb el pi roig: a les parcel·les on hem treballat, el pi roig no ha tingut símptomes de decaïment, però a les altres no és que hi hagi hagut símptomes de decaïment, sinó que hi ha hagut mortalitat d’exemplars.

Hi ha masses boscoses que, pel seu estat de maduresa, d’evolució, d’àmbits de diversitat, millor no tocar-les, però això en tot cas és un 3% de tots els boscos de Catalunya. Què fem amb l’altre 97%? El Departament d’Agricultura té dades sobre el fet que només es gestiona el 25% d’aquests boscos i que en el 75% no fem res, per tant, s’incrementa la vulnerabilitat. Els boscos no poden evolucionar perquè són molts individus competint per pocs recursos. Poso el símil de quan hi ha una vaga de metro: què fem tots els que estem encabits dins del metro? Doncs començar a suar perquè tenim poc espai, comencem a transpirar. Als boscos de Catalunya els està passant això, fins al punt que moltes masses boscoses estan tan sumament estressades que ja no fan efecte d’embornal de carboni, emeten més diòxid de carboni que no pas en capten.

Absolutament. I tant que és necessària, radicalment necessària. Des d’un punt de vista de ser menys vulnerables als impactes del canvi climàtic i de frenar aquesta reducció de cabals circulant dels rius. És radicament necessari ajudar i contribuir-hi, sobretot, des del món urbà, que vol un país bonic, i net i endreçat, que té un cost.

Tampoc és que els de titularitat pública estiguin gaire millor, eh? Doncs fent rendible la gestió forestal. Ara, el coneixement sobre el que s’ha de fer amb els boscos a Catalunya és brutal. Saben perfectament quin tipus de gestió s’ha de fer en funció de l’objectiu que vulguis aconseguir: fusta, millor diversitat, reducció de risc d’incendi, increment de producció de bolets... Per què no es fa? Perquè majoritàriament, a part del problema de la propietat privada i l’atomització d’aquesta propietat, el valor al mercat del producte que s’obté és igual o inferior en la majoria dels casos al que costa treure’l. Per tant, si quan sortim de la ciutat volem veure un país endreçat, bonic i verd, hem de ser conscients que té un cost. Caldria contribuir, crec que financerament, a fer possible que això sigui rendible.

No forma part dels resultats del Medacc però en el seu marc hem comentat més d’una vegada que els catalans que vivim en els primers 30 quilòmetres de línia de la costa catalana, que som gairebé el 90% de la població, ens satisfem d’aigua d’uns rius i d’aliments d’un territori que és terra endins. Si volem seguir tenint aliments i aigua hem de col·laborar financerament a través, per exemple, del fet que amb el rebut de l’aigua es faci gestió forestal als rius catalans.

El canvi climàtic no és res més que el producte d’un model de creixement determinat, d’utilització de recursos, de relació de l’administració amb els ciutadans. El canvi climàtic és la crisi d’aquest model, per tant si realment volem resoldre’l o lluitar-hi en contra o ser menys vulnerables als seus impactes, cal canviar el model. Si seguim aplicant les mateixes pautes de comportament o d’explotació de recursos no ens en sortirem. Taparem forats, però no ens en sortirem. Creiem important la participació dels usuaris en una taula amb les administracions responsables i tots els actors interessats d’aquell territori on, primer, discutir la diagnosi i, segon, saber les mesures a aplicar. Que n’hi ha deu i ens posem d’acord en tres, doncs tirem endavant les tres. El que no val és que l’administració segueixi vehiculant les solucions als problemes a partir de la capacitat d’influència de determinades entitats del territori perquè tornarem a fer allò que aquestes volen que es faci, que no sempre obeeix a allò tan famós que se’n diu l’interès general.

Si cada vegada tenim menys disponibilitat d’aigua, percebem que hem de ser molt curosos amb què, per a qui i qui fixa el preu del que plantem. El triangle canvi climàtic, alimentació i aigua és un triangle d’aquells que hauria de ser equilàter. I no ho és. No existeix cap planificació del que es conrea a Catalunya. Qui ho determina? El mercat. Qui és el mercat? No ho sabem, alguns dies està a Chicago, uns altres a Vancouver i uns altres a Xangai. Depèn dels valors dels aliments en aquests mercats es planta una cosa o se’n deixa de plantar una altra. I l’aigua, què? “L’aigua és igual. Ja me la portaran”, dius. No és que l’hagin de portar o no, és que arribarà un punt en què no podràs tenir garanties d’aquests conreus. Té sentit regar ametllers del Segre, 12.000 m³ per hectàrea i any d’un riu que no té prou aigua com el Segre? Té sentit regar milers d’hectàrees de fruiters si la fruita després en el millor dels casos s’utilitza per fer sucs? Hem de prendre consciència d’això. Una part importantíssima de la producció agrícola a Catalunya va per la indústria agroalimentària per engreixar porcs. Potser no cal que mengem tanta proteïna animal! Si realment volem fer les coses ben fetes, hem de qüestionar i redirigir el model de creixement que hem fet servir fins ara. Podem fer ciutats molt resilients, molt intel·ligents, però si aquestes ciutats tenen un rerepaís que no té aigua ni als rius ni per a l’agricultura, no sé quins aliments tindran.

De la mateixa manera que hem tingut parcel·les forestals a les dues conques, també a la zona de reg de les dues conques, conjuntament amb el centre experimental Mas Badia de l’IRTA, hem tirat endavant aquesta campanya que és el Giroreg. S’ha fet amb blat de moro, el 2014 i el 2016, en camps de pomera. En aquests, l’estalvi d’aigua no és tan significatiu però per contra la rendibilitat econòmica de la pomera regada amb Giroreg és gairebé d’un 7% superior a la rendibilitat econòmica de l’altra. Hem demostrat que no només es pot produir el mateix amb menys aigua, sinó que també la rendibilitat econòmica s’incrementa, bàsicament perquè t’estalvies bombejar o impulsar menys aigua.

En principi sí, però hi ha dos obstacles, com el fet que part dels regants tenen por que si això s’aplica a tot arreu llavors l’administració hidràulica redueixi les concessions d’aigua que té. Això denota que cal una nova governança de l’aigua, cal gestionar l’aigua d’una manera diferent entre l’administració i els actors que tenen aquestes concessions. L’altra és perquè el sistema de reg necessita una inversió per fer-lo més eficient. Diguem que tant de bo fos extensible d’una manera immediata. Nosaltres el que assenyalem és un camí, i és un camí que, per exemple, al baix Ter ja hi ha més de quaranta propietaris de terres agrícoles que estan aplicant aquest mecanisme.