Administracions
Roques sense jurisdicció clara
S’estén la pràctica de capbussar-se al mar des de roques i penya-segats, i no tots els municipis ho tenen regulat per ordenança
La prohibició, a Blanes i Lloret, és més normativa que efectiva i socorristes i policies locals no donen l’abast amb quilòmetres de litoral
Els canals de Youtube, Instagram i altres xarxes socials, combinats amb les minicàmeres esportives incentiven la moda de llançar-se a l’aigua tot immortalitzant i compartint l’experiència. Les dades de sinistralitat, per ara, són baixes. Ínfimes fins i tot si es comparen amb els estralls del balconing. Però les úniques restriccions depenen de les ordenances de cada municipi. I a la Costa Brava no tots ho tenen regulat.
Blanes contempla, per exemple, la prohibició explícita de “llançar-se des de les roques”, especialment on està “prohibit per senyalització de l’Ajuntament”. Són freqüents els salts des de prop de sa Palomera, on està prohibit. En aquesta roca, a finals de juliol, va morir un turista en caure, de manera accidental, des de dalt del promontori. A Lloret de Mar, l’article 69 de l’ordenança de civisme de Lloret de Mar delimita les temporades de bany a les platges Gran, Fenals, Canyelles, sa Boadella i Santa Cristina i deixa a responsabilitat de l’usuari comportaments com ara refrescar-se “fora de les zones abalisades pel bany o senyalitzades com a tals per mitjà de banderes”.
Fonts de l’Ajuntament de Lloret de Mar expliquen que és freqüent que els joves es tirin a l’aigua des del Salt dels Burros, un indret proper a la platja Gran. Hi ha plafons informatius amb pictogrames advertint del risc d’esllavissades, de roca lliscant i de roques poc profundes en diferents llocs. I a Santa Cristina d’Aro també hi ha cartells de prohibició, per exemple, a la cala de Canyet, a la urbanització Rosamar, però sense socorrista i amb dificultat d’un control efectiu per part de la policia local. A Tossa, els vigilants de la platja, informa el consistori, estan pendents del tram que inclou es Codolar, la platja Gran i la Mar Menuda. Admeten, però, que el litoral és extens, i que, de vegades, quan reben una alerta i arriben al lloc dels salts, “sobretot si són joves, ja no hi ha ningú”.
Setge privat a una tradició
A l’Alt i el Baix Empordà, a banda dels cartells de Santa Cristina, la situació es repeteix. Els socorristes treuen el xiulet si observen conductes perilloses a les roques més pròximes a les platges. Enguany, hi ha hagut pocs ferits: un de lleu a Calella, amb un tall, i un de més greu a les roques de ponent de la platja de Sant Pol, a Sant Feliu, un noi que va acabar amb un esquinç cervical.
En aquesta darrera població, dècades enrere, hi havia rituals iniciàtics que avui entusiasmarien els joves armats amb un pal per a autofotos: el “valga’m sant Feliu!”, que consistia a recrear el recorregut que, segons la tradició cristiana, el màrtir va completar amb una roda de molí lligada al coll, bussejant sota el Fortim a través de la cova que anava des la cala del sant (Calassanç) al Nàutic Vell, i avui inviable perquè els fonaments d’aquest edifici van tapar la sortida de ponent. O el salt des de les roques de “sang” i “fetge”, amb noms ben trobats per alertar del risc.
Ara, aquestes roques romanen a la zona de concessió als apartaments del Club del Mar i, per bé que el pas i el bany són lliures, el vigilant privat admet que prohibeix el salt des de les roques perquè, anys enrere, un adolescent hi va prendre mal. La comunitat té por que, en cas d’accident, els reclamin la responsabilitat civil.
Més al nord, al parc natural del Montgrí, abunden els racons i des de l’ens que regula l’espai tenen notícies, fins i tot, de salts amb embarcacions de lloguer concertades que recullen la gent un cop a l’aigua. No s’han plantejat prohibir-ho, perquè haurien de posar desenes de rètols i, després, controlar. Sí que volen posar límits i acotar les zones i períodes de nidificació d’aus en consens amb els escaladors. Però aquest ja és un altre tema.