El mestre del foc vermell

Barcelona de vegades fa avenços gairebé imperceptibles que la introdueixen de cap al segle XXI. Es tracta de fer-ho així, de manera subtil, sense semblar desesperats per agafar el tren de la post-postmodernitat, si és que això vol dir alguna cosa. Barcelona té un model de creixement que no sempre agrada, el tipus de turisme que atrau, per exemple, l'explotació dels seus recursos, i qualsevol decisió és, per norma, criticada per un o altre sector. Es faci el que es faci amb la Diagonal, res no estarà bé per a tothom, tots tenim arguments per fer-la passeig o bulevard, i tots igualment vàlids. Però algú ha de prendre la decisió final: igualment seria vàlid xutar un penal cap a la dreta o cap a l'esquerra, però el futbolista és qui ha de triar, que per això cobra. No crec que els arguments per convertir-la en passeig o bulevard siguin menys arbitraris –més vàlids, més clars– que els que té un futbolista per xutar a la dreta o a l'esquerra. Només la història, que sempre és la crònica de la història explicada pels vencedors, en dirà el què.

Darrerament, Barcelona s'ha enfrontat a un d'aquests canvis que de cap manera pot ser tractat com a tema menor: els semàfors. Anem a pams: els semàfors antics eren d'un groc més posta de sol, més retro, amb la superfície més irregular –que obeïa a les protuberàncies pròpies dels colors verd, ambre i vermell–, una fisonomia més tímida, emparats tots per aquella visera tan característica, com arraulits darrere d'una gorra, com un famós que no vol ser reconegut. Aquesta visera cridava a la introspecció; del semàfor, sí, però també de qui esperava, pacient, l'ordre, el canvi de color. No sé si hi heu pensat mai, però les teories sobre aquesta visera se sobreposen i creen gairebé una mitologia pròpia: la més estesa és que servien per contrarestar l'enlluernament del sol, perquè en els antics semàfors el color venia donat perquè el vidre era de color, que no la llum, i segons com il·luminés el sol, hom no veia quin color manava i, per tant, el semàfor perdia la seva raó de ser, fracassava en la seva missió vital. N'hi ha una altra d'interessant, també, i és la d'enfocar cap al carril exacte on va dirigida l'ordre de passar, aturar-se o parar atenció. Hi ha encreuaments en què els semàfors reparteixen ordres contradictòries en carrils diferents, i ara que no hi ha visera no sempre és fàcil interpretar bé els seus missatges. Després hi ha la poètica de la visera: aquells dies de pluja en què aturar-se al semàfor era veure una cortina de pluja regalimant groc avall.

Ara, els nous senyals han entrat amb pas ferm; són, podríem dir, semàfors toreros, que treuen pit, mostren la cara rodona, neta i plena, i sembla que tenen la pell dura i suau, com un xampinyó, un hipopòtam o un macarró. Són com focs: més que mai responen a la paraula en francès: feu rouge. Per aprofitar el vestit de festa, n'han posat a més llocs, com ara als voltants del campus nord de la UPC, on de dia és una necessitat primordial que el trànsit es reguli, perquè la zona s'omple d'estudiants universitaris, però de nit un se sent ridícul parant a cada semàfor perquè la nit, la foscor i el silenci travessin el carrer: ningú més. També són més ecològics, cosa que ja va bé en una ciutat que posa semàfors on no sempre són necessaris –què tenim en contra dels que es posen verds prement un botó?– i no els cal visera perquè ara el color el dóna la llum, i no el vidre, de manera que el conductor confiat no es confondrà amb el sol. Però és que la nostàlgia mai no és ecològica. Tot i saber que aquests semàfors són objectivament més competitius, hi ha una part irracional que s'ha quedat ancorada en la visera antiga, en les formes més arcaiques.