Una vida sota l’aigua

L’Associació Gironina d’Amics de la Mar es va crear ara fa quasi quaranta anys amb la voluntat d’un grup d’aficionats a la mar gironins de compilar, conservar i difondre la cultura marinera del país. Per a la tercera publicació de l’entitat s’han recollit les memòries de Joan Pons, un dels membres fundadors i reconegut bus coraller.

Joan Pons i Hugas comença relatant en el llibre que va ser quan tenia 16 anys que es va posar per primera vegada unes ulleres de busseig per nedar, a la platja de Sa Conca. Impressionat per l’experiència –no va sortir de l’aigua fins que el fred el va fer fora– s’hi va aficionar, a submergir-se. Pons es guanyava aleshores la vida com a mecànic –guanyava cap a 350 pessetes a la setmana–, no prou però per pagar-se les despeses d’aquella afició que tant li agradava. Llavors, com explica, es va adonar que si es dedicava a la pesca del coral podia guanyar entre 1.000 i 1.500 pessetes i no s’ho va pensar gaire. Ho va fer treballant per a un italià que tenia una concessió, juntament amb Pere Comas i Pere Vila.

Un dels aspectes més xocants per als neòfits en la matèria és descobrir en un dels passatges dels records d’aquest pioner gironí que davant la manca de pressupost per pagar-se un vestit de neoprè explica que s’equipava amb una boina i una samarreta de llana. “Encara que quedés xopa amb la calor que desprenia la meva humanitat de 22 anys s’escalfava una mica la capa d’aigua entre la pell i la roba i feia d’aïllant directe, o almenys jo m’ho creia”. No era pas l’únic, es veu, que anava equipat d’aquesta manera “tan original”. Un neoprè de segona mà, primer, i un de comprat a Perpinyà van remeiar aquella precarietat i així van començar les immersions a la costa de Begur i Tamariu. El coraller Giorgio Samboni els pagava entre 135 i 375 pessetes per quilo.

Tants d’anys dedicats a bussejar donen per a molt i l’autor ho resumeix narrant incidents i anècdotes destacades. Com aquell dia que quasi no ho explica perquè es va enredar amb una xarxa en una zona d’aigües tèrboles a tocar la desembocadura del Ter o l’esdeveniment que va ser el 1960 la celebració del Congrés Mundial Subaquàtic, del qual van ser protagonistes destacats el vaixell Calypso i el seu comandant, Jacques Yves Cousteau, ancorats entre les Medes i l’Estartit.

També és destacat l’episodi en què a Portlligat, on es van instal·lar durant una època, va conèixer Salvador Dalí –“un personatge rar, amb un bastó amb el mànec recargolat, com si fos de bisbe, i un bigoti prim i llarg que li pujava per cada costat del nas, fins quasi als ulls”–, del qual va pensar que “estava llampat com un dia de mal temps” i amb el qual van acabar congeniant perquè l’artista els considerava que feien una feina “sotanatural”. Això i que al cap de poc temps ja els demanava que l’ajudessin a reparar estris marins que feia servir per pintar, com el palanquí que tenia al seu estudi per apujar i abaixar quadres a l’altura d’ell segut. Tant Dalí com Gala, explica, els entusiasmava tocar el corall recent pescat.

La pesca de corall, però també d’esponges i àmfores i altres troballes arqueològiques, van marcar la vida de Joan Pons. Una vida sota l’aigua.