Quinze anys d’un bum simbòlic
El 23 de febrer del 2005 volava l’edifici del Fluvià Nàutic
Es va celebrar com un fre a l’excés del totxo
El promotor manté un projecte a la desembocadura del Fluvià
-
Els canals actualment Quim Puig. -
L’edifici del Fluvià Nàutic, abans de ser enderrocat i en el moment de l’explosió; a la dreta, l’estat actual dels canals, els últims vestigis que queden d’aquell projecte a la desembocadura del Fluvià LLUÍS SERRAT / QUIM PUIG. -
Quinze anys d’un bum simbòlic. -
Quinze anys d’un bum simbòlic.
Les entitats ja demanaven al 2005 que allò no quedés en un símbol
L’esdeveniment havia de significar un gir en l’excés del totxo al litoral gironí i la voluntat de posar en marxa un urbanisme més respectuós amb l’entorn. Així ho van celebrar tant l’administració com les entitats ecologistes que veien com amb aquella voladura culminava el seu combat contra un projecte que pretenia construir 500 pisos i dos hotels a la desembocadura del riu Fluvià. El 23 de febrer del 2005 una explosió controlada acabava amb l’edifici mig construït de Fluvià Nàutic. Quinze anys més tard, els vestigis dels canals embardissats d’aquesta àrea són la demostració que els usos de la desembocadura del Fluvià no s’han resolt; també la persistència del promotor que segueix defensant un projecte en aquest sector (veure peça).
S’han complert les expectatives? “Hi ha un avanç i un després d’aquella voladura. Es va iniciar un camí cap a un turisme més sostenible que ha sigut beneficiós per Sant Pere Pescador i ho seguirà sent” diu Agustí Badosa, l’alcalde actual del municipi. Amb tot l’alcalde lamenta que a partir del moment en el que la Generalitat va desclassificar aquell sector, s’hauria hagut de fer un pas més per que tot plegat no es quedi en un acte administratiu: “Hauria calgut definir d’una vegada els usos de la desembocadura i el que s’hi pot fer; nosaltres sempre hem defensat relacionar-ho amb el medi ambient, el Parc dels Aiguamolls, aprofitar aquests canals per activitats pedagògiques o divulgatives”, afegeix Badosa. L’alcalde, tot i ser coneixedor de que el propietari i promotor dels terrenys ho intenta, no creu que ara es pugui fer cap projecte més allà perquè les normatives ja no ho permeten.
“És una imatge que no oblidarem mai. Va ser tot un símbol i ho vam celebrar”, diu Marta Ball-llosera, portaveu de la Iaeden-Salvem l’Empordà. Admet que la renaturalització dels canals va quedar pendent amb l’arribada de la crisi; “ara potser tocaria tornar-ho a reclamar i demanar la renaturalització de tota la desembocadura del Fluvià” afegeix. També considera que no hi ha possibilitat de fer res més allà i que l’última llevantada ha demostrat que seria absurd plantejar qualsevol projecte en una zona inundable com aquesta.
Més enllà del cas concret de la desembocadura del Fluvià la portaveu de la Iaeden recalca que ja en aquell moment les entitats demanaven que aquell enderroc no es quedi en un símbol. “S’estava preparant el Pla Director Territorial de l’Empordà, un pla que es va acabar derogant per la forta oposició dels alcaldes, i que es va diluir en una Pla de les Comarques Gironines. Les expectatives no s’han complert”, admet Ball-llosera.
Ho confirma la constatació que, amb l’argument d’una crisi superada, aquests últims anys s’han reactivat projectes que han portat a la constitució de la plataforma Sos Costa Brava. “Ara hi ha un nou pla, el Pla Urbanístic de la Costa Brava; es desclassifiquen coses però, no és suficient” diu Ball-llosera. La voladura del Fluvià Nàutic no va acabar amb la pressió urbanística al litoral
Nou projecte i reclamació per prejudici del promotor
Victor Latorre, propietari dels terrenys de la desembocadura del Fluvià i concessionari dels usos que es puguin fer a la làmina d’aigua, no renuncia a desenvolupar una activitat en aquesta àrea. Explica que està preparant la tramitació d’un pla especial pel seu nou projecte d’habitatges turístics: una cinquantena d’habitacions, distribuïdes en mòduls d’uns quatre habitatges, del tipus bungalous, i envoltats d’espais de serveis com un supermercat, espais públics i zones de passeig. També preveu una zona d’amarradors, uns amarradors que segons ell ja estan construïts i són els que hi caben: 400. Ho contraposa a les 400 embarcacions que a l’estiu, segons ell, “amarren il·legalment” en aquest sector. En paral·lel a la tramitació del seu projecte el promotor té una sèrie de fronts judicials oberts per les denúncies que ha interposat als seus veïns (els càmpings de la zona de la desembocadura). Considera i denúncia que aquests càmpings segueixen ampliant-se “il·legalment” amb més turistes i més amarradors. El seu projecte, amb els seus amarradors, ha de permetre reordenar tota l’activitat nàutica de la desembocadura del riu, diu Latorre, “perquè s’ajusta perfectament a les directives del pla de la Costa Brava, que vol potenciar complexes horitzontals i petits grups d’habitatges en lloc de grans estructures. El promotor també avança un altre tramitació que està preparant: la denúncia que presentarà contra les administracions que faci falta “pels 17 anys de bloqueig i els prejudicis” que diu que està afrontant.
Cinquanta quilos de goma-2 i corria el cava
E. C
Per llogar-hi cadires. La crònica publicada en aquest diari l’endemà de l’esdeveniment recull com aquell dimecres 23 de febrer del 2005, a primera hora del matí ja hi havia membres de Salvem l’Empordà esmorzant i esperant el gran moment. A les onze del matí, cinquanta quilos de goma-2 col·locada estratègicament en 470 forats als pilars de l’edifici i només 4 segons van ser suficients per fer desaparèixer les sis plantes de l’esquelet del Fluvià Nàutic. L’edifici, durant trenta anys (s’havia iniciat la tramitació als anys 70), havia representat l’amenaça que tirés endavant el projecte d’una gran urbanització de luxe amb canals navegables a tocar dels Aiguamolls de l’Empordà. “S’ha acabat l’escampadissa d’urbanitzacions pel territori” resumia amb contundència el secretari de Planificació Territorial de l’època, Oriol Nel·lo. “Ara continuem cap a Empuriabrava”, ironitzava alguns dels ecologistes presents. El cava no va tardar a sortir de les caixes, amb galetes, coca i el lema “Ja era hora“. Era la demostració que un moviment social era capaç de fer enderrocar amb explosius un edifici que agredia el medi natural. A l’altra cara de la moneda també hi havia un grup de veïns de Sant Pere que qualificava de “llastimosa” la voladura. Les màquines van començar a retirar 4000 m3 de runa i començava un embolic judicial amb el promotor del terrenys que quinze anys més tard no s’ha resolt. .
