Tom Sawyer a la gola del Ter

Què tenen en comú una colla de nens, un fotògraf aficionat i diversos grups de visitants que, repartits per la platja, s’entretenen jugant, mirant, i, tots ells, gaudint enmig d’un espai devastat pel temporal Glòria, a la gola del Ter, a Torroella de Montgrí? Segurament, l’esperit d’aventura i la capacitat que la natura té, una vegada i una altra, de captivar-nos i de sorprendre’ns, fins i tot amb les restes d’una devastació. El Ter, un riu de 208 quilòmetres, es pot desfermar com s’ha vist amb una fúria implacable. A la gola del Ter, doncs, no se’ns faria gens estrany veure-hi Tom Sawyer i el seu gran amic Huckleberry Finn, personatges de les novel·les homònimes de Mark Twain, jugant entre les canyes i els troncs apilonats. El Ter, evidentment, no és el riu Mississipí, que travessa majestuós 6.800 km de la part central dels Estats Units, entre el nord de Minnesota i el golf de Mèxic. Però el Ter, com el Mississipí, és un dels nostres grans rius, perquè ens identifica, modela el paisatge i vertebra el territori.

Les restes que la crescuda del Ter va arrossegar a la gola, entre el 20 i el 23 de gener passat, a conseqüència del temporal Glòria, són, en la pràctica, una lliçó. En Manel i el Damià, dos nens de Mataró, que pel que expliquen és la primera vegada que visiten la gola, estan fascinants pel que veuen. Se’ls percep en els ulls i en la respiració. I no és per menys, perquè una de les primeres construccions de fusta que es troben, d’autor desconegut ara per ara, és una cabana de grans troncs que transformen ràpidament en una potent eina per deixar anar la imaginació. Diverses cabanes i altres obres espontànies fetes amb troncs i canyes, repartides per la platja, com si fossin les restes d’un gran cetaci, ens interpel·len, mentre l’espai es va tenyint d’una certa irrealitat. Una irrealitat que, en part, vol captar un fotògraf aficionat –n’hi ha diversos més que volten per la platja– que no s’han pogut resistir a visitar la desembocadura: “He vist diverses imatges de la gola per les xarxes socials i vaig pensar que volia retratar-ho.” I hi afegeix: “El clima, malauradament, ens regala moments bells com aquest.” De fet, Mark Twain ens deia: “El clima és el que esperem, el temps és el que tenim.” I precisament a la gola del Ter, després del pas del Glòria, sembla que fins i tot el temps s’hagi alentit, per gaudir-lo, malgrat tota la devastació que ens ha deixat. Com una jove parella que no para de fer-se fotografies dins d’una de les cabanes, fins que, de cop, s’aturen per gaudir d’un moment d’intimitat dins la primigènia construcció. Estem, certament, davant d’unes obres d’art pensades per no durar, com el mateix gran tapis de fusta i canyes que s’estén per la platja. Al fons, i venint de la Pletera, des de l’Estartit, se sent el soroll de les màquines, que lentament i traient un fum negrós, a poc a poc, sense pausa, van netejant la platja per retornar-la al que era, o si més no al que volem que sigui. La gola anirà recuperant el seu aspecte més humanitzat, si es vol més pulcre, més de postal, però segur que ens quedarà, perquè no el volem perdre, el record de Tom Sawyer.