Els sentinelles dels cetacis

La presència de cetacis a les costes gironines, i per extensió a la Mediterrània, és freqüent. Durant els mesos de confinament i la paralització de l’activitat humana, aquests, com ara dofins o taurons, han estat vistos molt a prop de la costa. La realitat, però, és que els cetacis al Mediterrani són una poderosa realitat, formen part de la fauna i del paisatge. Això, però, no treu que s’aixequin veus que reclamen una més gran conscienciació de la necessitat de protegir i cuidar els ecosistemes marins. Els cetacis, des del gran rorqual comú, el catxalot o el dofí mular, estan sotmesos a la pressió de les activitats humanes i a la contaminació de les aigües, com ara per microplàstics, un autèntic malson per a aquests animals i altres, en filtrar-se dins de la cadena d’alimentació.

Amb més de mil hores de navegació i unes 8.000 milles recorregudes amb el veler Actium III, l’entitat Noa18nusos s’ha proposat des de la seva base al Port Marina Palamós contribuir a observar i registrar diferents espècies de fauna marina, especialment els cetacis. La zona escollida és el canyó de la Fonera, entre Palamós i Begur, especialment conegut pel fet de ser un dels grans caladors de la gamba.

Albert González i Lluís Salichs, dos dels membres de l’entitat, expliquen que les dades aportades per l’associació pel que fa a la presència de cetacis dins l’àrea d’estudi les prenen per observació directa des d’embarcació els components de l’entitat i persones col·laboradores, amb documentació fotogràfica de cadascuna d’elles. Així, en cada sortida a mar i en cada observació de cetaci, es recullen gran diversitat de dades a partir d’unes fitxes. Unes observacions en les que cal seguir una normativa estatal i, a més, comptar amb una autorització per acostar-se als animals.

Un dels projectes és elaborar un catàleg de fotoidentificació de les espècies de dofí mular (Tursiops truncatus) i cap d’olla gris (Grampus griseus). Les espècies que s’han observat són el rorqual comú, el cap d’olla gris i el negre –aquest és menys freqüent–, el dofí ratllat, que és més d’espais oberts, i el catxalot, també força difícil de veure, entre altres.

El canyó de la Fonera

El punt d’estudi i observació és el canyó de la Fonera, també conegut com de Palamós. Es tracta d’un congost subaquàtic que forma una vall i que avança mar endins al llarg de 50 km i 2 km de profunditat. El seu relleu és molt abrupte, i les profunditats més grans són gairebé a a unes sis milles de la línia de la costa; el vessant nord, en canvi, que és on es practica la pesca d’arrossegament de manera habitual, té un relleu més suavitzat en comparació amb el vessant sud. Aquesta és una zona molt rica. Per exemple, un equip científic va descobrir el 2016 unes comunitats de coralls profunds, un ecosistema marí molt vulnerable a l’activitat humana, especialment a la pesca d’arrossegament que es practica a la zona.

Des d’aquest laboratori natural, l’equip de Noa18nusos, format per aficionats, biòlegs, naturalistes i ambientalistes, vol també donar a conèixer els cetacis i la seva problemàtica. “A la Mediterrània els grans cetacis no s’enfronten al problema de la cacera, però sí que es veuen afectats per problemàtiques importants, com ara la contaminació, sigui per la presència de pesticides o de plàstics”, explica Albert González.

Una de les imatges més poderoses, segons aquests observadors de cetacis, és veure el gran rorqual comú o el catxalot, si bé aquest darrer és més difícil d’observar. El primer escull és que de les aigües més càlides per a la reproducció i per a l’alimentació es trasllada a les més fredes, en el marc de les seves migracions. “La dificultat és que només els podem observar durant els breus moments que són a la superfície. Això implica llargues jornades de vigilància”, explica González.