El suro i la gent del bosc

La societat està més conscienciada amb el medi ambient i preocupada pels canvis cada vegada més evidents que provoca l’escalfament global del planeta i, sobretot, la mala gestió dels recursos que en fem l’espècie humana. Encara ens falta molt per aprendre, entre altres coses perquè desconeixem què beneficia i què no la sostenibilitat ambiental.

Per exemple, la tasca que fan per a l’equilibri ecològic del bosc els peladors del suro al nostre territori, ric d’aquesta vegetació. Sentir la sureda és una exposició que es pot veure fins a l’1 d’agost al Museu del Suro de Palafrugell i que ofereix una mirada poètica i emocional de la fotògrafa nord-americana Michele Curel, que posa el focus en l’obtenció del suro al bosc, una realitat encara força desconeguda per una gran majoria. La mostra comprèn 71 fotografies en color i en blanc i negre, captades a les comarques del nord-est català, entre les províncies de Girona i Barcelona i el Rosselló, així com un vídeo testimonial d’entrevistes a la gent del bosc. El resultat és una mirada personal i emocional de l’autora, més enllà de la descripció de l’ofici, tornant a l’origen de les sensacions i records i amb el rerefons dels sentiments i opinions dels mateixos treballadors.

A través de les imatges, Curel evidencia el rerefons emocional i poètic que contenen els paisatges i els retrats dels peladors de suro, vistos tots dos en un paral·lelisme que els fa anàlegs en importància i dependents els uns dels altres. El coneixement del terreny i el punt de vista proper queda palès en cadascuna de les fotografies. Segons la comissària, Laura Terré, el punt de vista d’estima i admiració per aquests treballadors i els arbres, posa l’accent en la importància de regenerar, mantenir i preservar aquests boscos i fer de pont entre les societats urbanes i rurals amb l’esperança que les noves generacions agafin el testimoni d’aquestes persones que, tot i transformant-la, viuen en comunió amb la natura.

Lluny d’una idea romàntica que resti realisme a la feina que es duu a terme als boscos, Curel ens mostra la duresa de la jornada, el caràcter encara artesanal dels processos, la senzillesa de les eines, la noblesa dels rostres i la força dels cossos, amb la idea de promoure un canvi de paradigma en l’explotació de la natura en el futur com a escenari per a la reconstrucció dels espais naturals d’aquestes comarques, que veuen perillar l’eventual equilibri en les relacions entre l’home i el paisatge, alterades per l’abandonament de les activitats tradicionals i els impactes industrial i de l’explotació turística.

En definitiva, una exposició amb caràcter humanista que mostra també les emocions de l’autora cap un tema que entén com a universal, més enllà de la localització on treballa, sobre la vida, la natura i els éssers humans que hi viuen en contacte.