La primavera esclatant

L'entrada de la primavera cada any esdevé notícia televisada per precisar l'instant que ha succeït el fet, el segon exacte a partir del qual l'hivern és cosa del passat, faci el temps que faci. Els humans tenim la capacitat de dividir-ho tot, cercant sovint la precisió del mil·límetre, per fer possible que coses paregudes o similars esdevinguin reglamentàriament diferents. Deu ser cosa de la part cerebral que s'ocupa de les matemàtiques. Com en la divisió dels territoris sembla que no hi puguin haver espais d'indefinició, d'intersecció o d'encavalcament. La llengua en canvi ens fa relativitzar les coses, en les presenta més subjectives. Podem dir en plena primavera que sembla que torni l'hivern, quan se succeeixen dies rúfols de fredor acusada. O direm que l'estiu s'ha avançat si la calor arriba abans de Sant Joan i ens fa posar la roba més lleugera i reduïda possible; o molts anys més enllà de la Mare de Déu d'agost ens sembla que l'estiu s'esfuma, ja s'ha acabat l'estiu, diem després de les tempestes que refreden l'ambient; o a meitats de tardor, si fa bonança, parlarem de l'estiuet de Sant Martí.

El que ens fa saber que els canvis d'una estació a l'altre són evidents i incontestables és sens dubte el regne vegetal. El pas de l'hivern a l'estiu ens el mostra el despertar dels arbres, la verdor que els vesteix de nou, la crescuda i la floració de moltes plantes, la ufanor que es desborda. A les ciutats gairebé només seran els arbres ornamentals els que trauran les fulles, però al camp és tot l'univers de vegetació, la lliure i natural i la conreada, que esclatarà progressivament i en el mateix ordre de sempre, segons les espècies. El bosc de ribera deu ser el que menys vergonya té de mostrar l'esclat del verd tendral, de primor delicada. Tot de cop en pocs dies, com si s'ho jugués tot a una carta. Com si ens digués: com que ho haig de fer, fem-ho bé que ara toca.

Els arbres i les plantes dels conreus tenen el seu tempo. La florida de l'ametller arriba encara en temps plenament hivernal i de tant en tant la fredor de glaç li passa factura. L'ametller s'avança per tranquil·litzar-nos anunciant que un altre any tornarà la primavera. Vénen després altres arbres, de fruita dolça. El cirerer té pressa per ser el primer d'encendre les vermellors del deler excitat, la petita fruita primerenca que a partir de maig podrem ja assaborir. Els sembrats que just arranaven la verdor, si la pluja cau a temps com ara, guanyen alçada dia a dia, fins a tenir-ne prou per onejar a cavall del vent. Les vinyes ordenades pel pagès brosten sempre més enllà de Sant Josep, per contradir un refrany que deu ser d'origen costaner, sorgit en les terres més calentes d'arran de mar.

A les hortes en pocs dies revé tot i la pausada quietud hivernal de poca diversitat de plantes comença a desaparèixer. Les faves treuen les tavelles de grana grossa. Els pèsols, els de gra dolç i menut i els de tavella per fer sopa –els xiribecs– creixen a preu fet. Les patateres treuen el cap de sota la terra on, com si guardessin un secret, ens amagaran fins a l'últim dia la productivitat de la collita. Tot de plantes menudes van ocupant terra llaurada per donar-nos, més endavant, fruits excelsos fins ben entrada la tardor: les tomaques, els pebrots, les albergínies, els carabassons, les bajoques. Els enciams es fan en quatre dies. Les llamineres maduixeres surten de la letargia hivernal i fan la primera florida. Les carxoferes també, amb unes fulles precioses com si fossin de jardí.

La notícia d'ara és aquesta: la primavera ja ha esclatat!