La Costa, un carrer singular

Descrivint una visita que féu a Badalona, el maig del 1801, el baró de Maldà escrivia: “Anàrem a l'església pujant per lo carrer que en diuen allí Costa, amb una rampa empedrada, summament pendent, casi com qui puja a Montserrat”. Una ressenya que es podria fer avui, dos-cents anys després, amb les mateixes paraules. El carrer de la Costa segueix allà, amb un traçat que s'ha preservat durant el temps, malgrat que hagi perdut la categoria de via principal i més aviat s'hagi convertit en una via poc transitada i fins i tot menysvalorada en l'entramat urbà. Però continua sent un carrer característic, amb una estructura singular i patrimoni d'una història que ens endinsa a la Badalona medieval, quan unes dues-centes famílies vivien a l'entorn de la Sagrera, entre la primitiva església de Santa Maria i la torre dels Santcliment, al primer nucli de Dalt la Vila.

Cal, doncs, entendre el carrer de la Costa com un dels més antics de Badalona, establert com a via normal de comunicació entre la vila i el sorral i que, potser per això, fou format per algunes cases de pescadors i gent de marina. En els primers documents en què apareix, figura amb el nom de “davallada de la costa” i popularment també fou conegut com “costa d'en Real” o “costa d'en Garriga”, noms d'alguns pobletans que hi tingueren la casa pairal. Se sap que a la segona meitat del segle XVI s'hi celebrava un mercat de caràcter municipal. És el 1746 quan s'escriu el primer llistat de carrers del poble i des d'aleshores es consolida el nom de la Costa i la seva urbanització característica, si bé l'actual estructura i l'empedrat tan singular (amb els totxos posats de costat) corresponen a la remodelació feta el 1870. Particular exemple d'urbanisme coster català, referent als carrers que comunicaven els barris mariners amb els nuclis principals de les poblacions, normalment situats a l'interior i en una zona de nivell alçat sobre el mar, ens trobem davant un carrer que cal preservar.

Restaurar el camí de la Costa és una assignatura pendent des de fa molt de temps; de fet, en l'actual etapa democràtica, han existit dos o tres projectes per afrontar la urbanització del carrer, però la poca visió política o la manca de valentia per enfrontar-se a una qüestió gens fàcil han anat ajornant l'obra. No fa gaire, amb un projecte pel qual fins hi havia dotació econòmica, es tirà enrere per la poca capacitat tècnica d'entendre el valor afegit d'un urbanisme històric. Els plans especials del barri, de llarg camí, tampoc no han ajudat gens a desencallar-ne la recuperació.

Ara, finalment, el consistori està en condicions d'afrontar la restauració del carrer, a partir d'una aportació de la conselleria d'Obres Públiques, en la partida que obliga a dedicar un 1% a obres de caràcter cultural i, sempre, amb la contraprestació del 50% del cost a càrrec de l'Ajuntament, import que aquest ja ha consignat en l'actual pressupost d'inversions. Si no s'espatlla res, a començament d'any es podrien iniciar les obres, que l'arquitecte Marc Manzano ja ha projectat amb tota cura. Amb tot, no ha estat gens fàcil lligar el projecte final, quan l'administració tenia molt clar que calia “urbanitzar” el carrer i les veus més sensibles apuntaven el concepte de “restaurar”. El projecte ha necessitat alguns ajustos, fins a acostar posicions i salvar tot el possible. Pràcticament consensuat, només queda pendent la renúncia a les peces de ceràmica de 30x30 (tova), que formen les voreres i que seran substituïdes per pedra de Sant Vicenç, força diferent de l'original i que pot donar un tomb visual gens encertat. Restaurar o urbanitzar esdevenen dos conceptes separats, sobretot, per la cotilla del pressupost. Quina llàstima!

Quedarà pendent recuperar les façanes de les cases del carrer, fer desaparèixer les línies de subministraments a cel obert penjades a la bona de Déu –s'hauria d'aprofitar el moment per fer-les desaparèixer– i, fonamentalment, preveure els possibles moviments de futur immediat, ja que qualsevol reordenació d'un edifici pot comportar l'obertura del carrer i això activa l'existència dels pegats que tan malmeten la unitat del sòl. Tot, una bona notícia que podria millorar amb un petit i conscient darrer esforç.