a quatre mans
Tot llepant, es menjaren el bou
Requalificant terrenys rústics, pulmons urbans, es va empobrint el municipi
La notícia ha estat una bomba, malgrat que feia temps que es comentava en alguns cercles ciutadans i s'ha de reconèixer que, segons el desenvolupament de l'afer, té prou identitat per fer perdre tota credibilitat a l'actual govern local. És obvi que, si no l'encerta, l'alcalde Jordi Serra pot quedar tocat i no oblidem que l'actual batlle mai no ha estat legitimat per les urnes, pendent d'unes eleccions en què encapçali la proposta socialista. Amb tot, caldrà filar molt prim i valorar suports i discerniments, ja que en la requalificació de Can Mora la ciutat s'hi juga molt.
S'ha obert el meló i estem davant un tema fonamental que té diversos components de debat: primer, els límits de creixement de la ciutat; segon, el compromís municipal d'ajut a un club esportiu d'elit; tercer, l'honestedat d'un club esportiu convertit en promotor immobiliari; quart, la defensa d'un projecte educatiu correcte; cinquè, els beneficis particulars i els interessos col·lectius, i sisè, el lideratge polític i la capacitat de bon govern. Un conjunt d'elements que mereixeran diversos articles. Aquí, el primer.
Segons els límits establerts el 1980, Canyet és el barri badaloní de major superfície i, per contra, un dels que té menys habitants, malgrat que les colònies de Sant Antoni, Sant Jordi i Sant Jaume han esdevingut primeres residències i, també, en els darrers anys s'han anat creant habitatges. Algunes masies històriques mantenen el caràcter rural del conjunt i adquireixen la condició d'icones de defensa del que és, sens dubte, el pulmó respiratori de la gran urbs. Paisatgísticament i ambientalment, el barri és patrimoni de la ciutat i un dels trets d'identitat irrenunciables. En el conjunt, la masia de Can Mora és una peça fonamental i les terres que la circumden són part indestriable del pulmó ambiental.
Al costat de la riera i al camí de Sant Jeroni, Can Mora és una immensa pastilla de caràcter agrícola en la qual fins i tot s'han trobat restes de l'antiga cultura de Hallstatt i mostres d'una vil·la romana. De procedència medieval, la masia i el seu entorn foren reordenats a mitjan segle XVIII, segons designis del seu propietari, el marquès de Llió –que fou president de l'Acadèmia de les Bones Lletres, a Barcelona–, que fins i tot hi afegí una capella. Durant molts anys ha estat exemple d'explotació agrària badalonina. Amb un llarg interval de propietat de la família Alemany, avui, gran part dels seus terrenys pertanyen a la família Pujol Busquets que fa un xic més de dos anys vengué unes quatre hectàrees al Club Joventut i aquest, sense fer soroll, inicià el procés per demanar la requalificació dels terrenys. Ara, ha arribat a la taula de decisió municipal l'expedient que demana canviar la qualificació d'agrícola (c.26) per la de sòl urbà amb possibilitats de construcció (c.7b), ferint de mort el caràcter de lliure permanent que significava l'única possibilitat d'us agrícola o forestal.
De mica en mica, tot llepant aquí i allà, la ciutat ha anat perdent els grans espais lliures de construccions, sempre amb bones paraules i justificacions argumentades. El poder depredador dels temps del totxo ha servit per aixecar un grapat de catedrals del despropòsit a compte de reduir la qualitat ambiental, el patrimoni paisatgístic i el sòl de lliure permanent. Talment, aquest és el primer problema: quin és el límit de creixement de la ciutat?, fins on es pot estendre el domini del totxo?, quins preus mediambientals podem pagar sense desequilibrar el municipi?, quines servituds pot suportar Badalona?, podem continuar sacrificant sense mesura el nostre patrimoni urbà?
Sotmesos a la tirallonga de preguntes a les quals calen respostes, és natural que ens vingui a la retina la imatge dels «dotze homes sense pietat», aquells que, tancats en un despatx, amb tots els informes sobre la taula, eren incapaços de valorar res que estigués més lluny de la seva pròpia immediatesa. I, aquesta és la pregunta del milió: seran capaços, els nostres regidors, de decidir alegrement un canvi de requalificació, en la globalitat d'una ciutat que ja no té gaires llençols per perdre?
Renunciar a la parcel·la agrícola de Can Mora és desemparar un tros de la nostra petita pàtria. Una renúncia, per a què?, per a qui?, amb quin benefici col·lectiu? Noves preguntes de les quals parlarem en futurs capítols. Quan no restà res del bou, tots el ploraren.
