Terres de l'Ebre: el país del «no»

El delegat del govern de la Generalitat ha reaccionat empipat quan ha tingut notícies que es vol crear una plataforma d'oposició a la planta siderúrgica que es vol implantar a l'ampliació del polígon industrial Catalunya Sud. Salvadó creu que no és lògic, sense tenir encara detalls de la instal·lació, plantejar l'oposició al que podria activar l'economia del territori en un sector des de sempre endarrerit. Ja quan es van instal·lar la refineria i el complex petroquímic a la demarcació de Tarragona, el 1971, la gent de l'Ebre va deixar sentir la seva veu considerant errònia la decisió de concentrar la indústria a les comarques tarragonines; després s'ha hagut de fer el minitransvasament per abastir-la d'aigua. Des d'aleshores ha estat una constant en la queixa col·lectiva del territori per la manca de promoció industrial que garantís una ocupació estable més enllà del sector primari abans i del sector terciari ara. Quan la LEAR, amb 500 treballadors, suspèn el treball, l'empresa Guardiola, amb prop d'un centenar, és a punt de tancar i altres industries no van bé, sembla inoportú, a criteri del delegat de la Generalitat, posar pals a la roda d'una iniciativa industrial. Però més enllà del fet puntual, la imatge que es dóna arreu és la imatge del «no». Després de trenta anys reclamant la posada en marxa dels regadius del canal Xerta-riu Sénia, quan van començar les obres s'activà la contestació «no al canal». Quan l'Ajuntament pretenia emprendre la urbanització de la nova plaça de davant la catedral, els propietaris de les cases que s'havien d'enderrocar es van mobilitzar amb el «no a la plaça». Quan la Generalitat va aprovar el projecte de variant de l'eix de l'Ebre per fora de Tortosa, no trigà a aparèixer la comissió opositora No pel Canalet. Quan el govern de l'Estat presentà el traçat de la nova A-7, fou immediata la reacció, i des de Campredó sorgí la plataforma No per Font de Quinto. Recordo quan es tractava del nou traçat del ferrocarril l'any 1984: «No per fora de Tortosa» fou l'eslògan de la manifestació. Doncs el resultat és prou conegut; el tren passà de llarg i el Ministeri de Foment i la Generalitat se'n foten de Tortosa i de les Terres de l'Ebre. Segur que en molts de casos els opositors deuen tenir raó, o part de la raó, perquè la raó no és un dogma propietat d'un de sol, però la imatge que en queda és la del «no». Tal vegada, per manca d'un bon assessorament que els fes substituir el «no» pel «sí»: «Sí als regadius sostenibles», «Sí als accessos a la catedral», «Sí a la variant de l'eix de l'Ebre», «Sí a l'A-7 pel Baix Ebre». I ara, «Sí a la industrialització amb garanties». Als polítics, ja els va bé: «No ho volen, doncs la culpa ja no és nostra.» I, mentrestant, si convé, es posen al capdavant de les manifestacions, que això és acaparar imatge i pot donar vots per continuar remenant. Després, si convé, ja faran una altra cosa, que la gent no té memòria i els que podrien fer memòria i denunciar-ho formen part de la roda. La Cambra de Comerç sí que aporta sensatesa promovent un «Sí a l'autovia A-68 d'Aragó per Catalunya»; quan arribi a Gandesa ja s'intentarà que continuï fins a Tortosa. Mentrestant, el nou president del Consell Econòmic i Social de les Terres de l'Ebre, elegit pels socialistes amb el consens de tothom, diu que el que cal fer és crear la comunitat autònoma de l'Ebre, entre Catalunya i el País Valencià, una recuperació del tortosinisme més ranci «...ni catalans ni valencians» promogut per Joaquín Bau els anys vint del segle passat. No de bades, Franquet fou entre 1973 i 1978 membre destacat del partit franquista de Fernando Bau, amb David Català, Felipe Tallada, José Lluch i Antonio Faura, entre d'altres, abans de començar la seva peregrinació de festeig per tot l'arc polític, sempre amb càrrecs, manés qui manés. Per ara, el «sí» més significatiu és el seu esperpèntic «Sí al país tortosí», mentre el responsable de Política Territorial a la zona li riu la gracieta. Que Déu ens empari.