L'Estat no pagarà ni un euro més per l'IBI de les autopistes
sentència El Suprem rectifica el Tribunal Superior de Madrid i decideix que només ha de pagar el 5% de l'impost
Fins a 135 ajuntaments hauran de dir adéu a aquests ingressos
Una altra galleda d'aigua freda per a les finances municipals en un moment en què urgeix trobar fonts de finançament. El Tribunal Suprem ha emès una sentència ferma en què dóna la raó a l'Estat en el seu refús a pagar el 95% de l'IBI de l'autopista als ajuntaments pels quals passen aquestes infraestructures –el 5% restant sí que s'abona als consistoris–. El nou panorama dilueix les bones expectatives dels consistoris d'anar cobrant un bon grapat de diners després que el mateix Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) donés la raó a les administracions locals l'any 2007 i facilités que des de llavors un centenar llarg d'ajuntaments catalans cobressin milions en concepte d'IBI acumulat. Els primers moviments en aquest sentit els van fer consistoris afectats per ampliacions de la via ràpida, com és el cas de les poblacions de Barcelona per on passa l'autopista C-32, les quals van fer valer la seva reclamació de l'impost des del 1996. Posteriorment, i esperonats per la resposta obtinguda, també s'hi van apuntar els municipis per on passaven autopistes que tenien finques ocupades abans del 1990, quan es va començar a aplicar l'IBI com a impost local, com ara l'AP-7 i l'AP-2, així com la C-31.
En tot cas, però, la decisió del Suprem ha acabat condicionant el mateix TSJM, que ja ha començat a desestimar les demandes interposades pels ajuntaments en contra de l'Estat. El Suprem argumenta la seva decisió al·legant que, entre altres raons, els ajuntaments no han deixat de percebre diners que els corresponien en concepte de l'impost local, perquè mai no els havien rebut atès que inicialment aquest impost el gestionava directament l'Estat. La sentència també indica que la bonificació donada a les concessionàries al seu moment, “s'estén també per a les ampliacions i el perllongament de la xarxa viària objecte de la concessió”, que en el cas de la C-32 és fins al 2016.
Comarques de Barcelona
L'organisme de gestió tributària (OGT) de la Diputació de Barcelona –que es va posar al capdavant de la batalla judicial en defensa dels interessos dels ajuntaments– ha començat a informar els ens locals que la batalla judicial es dóna per perduda. “S'han de buscar altres sortides, perquè si continuem fent les peticions el TSJM ens podria fer pagar les costes”, argumenta Ángela Acín, directora de gestió tributària, que afegeix que “el mateix TSJM ja no resol favorablement les demandes dels ajuntaments corresponents als últims exercicis perquè s'emmiralla en la sentència del Suprem.
Segons les dades facilitades per l'ens tributari, l'Estat va acabar pagant pràcticament la totalitat dels 6,7 milions d'IBI corresponents als 25 ajuntaments que van reclamar-lo en el període 1996-2002, així com els 6,9 milions del període 2003-2006. Les reclamacions de l'últim tram, del 2007 al 2010, que també sumen uns 7 milions d'euros, seran les més perjudicades per la sentència del Suprem, i des de la Diputació no es confia gens ni mica a poder recuperar aquests diners.
Comarques de Tarragona
Base, l'ens recaptatori de la Diputació de Tarragona, va reclamar a partir del 2008 –quan va assumir la coordinació de la lluita judicial a la demarcació– un total de 9,5 milions d'euros en concepte d'IBI pendent des del 2004 (l'anterior havia prescrit) als 36 municipis tarragonins per on passa alguna autopista: l'AP-16 (Aucat), l'AP-2 (Acesa) i l'AP-7 (Acesa i Aumar). Al llarg dels anys següents van arribar una pila de sentències favorables del TSJM, moltes de les quals no es van poder portar al TS perquè la quantia reclamada no arribava als 150.000 euros anuals mínims, tot i que l'advocat de l'Estat va intentar, sense èxit, agrupar diversos anys per poder dur-les-hi. Això ha afavorit que fins a 16 municipis ja hagin cobrat a hores d'ara. En total, es calcula que han cobrat entre 6 i 7 milions d'euros, al voltant d'un 70% de la quantitat reclamada. Arran de la nova sentència del TS, però, nou municipis tarragonins més ja han vist denegada la seva petició pels jutges. Es calcula que el conjunt de municipis tarragonins deixarà de percebre uns 2,4 milions l'any per l'IBI exempt.
Comarques de Lleida
En el cas de Lleida, el Ministeri d'Economia també es va veure obligat a compensar amb 3,7 milions d'euros tretze municipis per les bonificacions de l'IBI concedides a Acesa, la concessionària d'autopistes, en el període de 2003 a 2007. Les reclamacions posteriors, que també estaven en marxa, segurament es veuran afectades a partir d'ara.
Comarques de Girona
Una vintena de poblacions de la demarcació de Girona per les quals passa l'AP-7 van posar fil a l'agulla el 2009 per reclamar a l'Estat el retorn de l'impost “perdonat” a la concessionària després de dues sentències favorables a Sils i Maçanet. Xaloc, l'organisme de la Diputació que va centralitzar les demandes de gairebé tots els ajuntaments, va presentar reclamació del retorn dels diners a partir del 2006.
Uns beneficis repartits per una llei franquista
Als anys setanta, quan el règim de Franco va construir els principals peatges, va donar facilitats a l'adjudicatària. El 1972 es va aprovar la llei de construcció i manteniment de les autopistes, que decretava una bonificació del 95% en la base imposable de la quota a pagar als municipis en concepte d'IBI per l'ocupació que es fa de terreny públic. Quan el 1990 entrava en vigor la llei d'hisendes locals, amb l'IBI com es coneix avui, ja disposava el cobrament íntegre també a les noves autopistes, però no derogava els privilegis de l'antiga llei. Per tant, des de llavors no s'ha adjudicat cap altra via de peatge, i les que s'han construït han estat ampliacions d'una concessió ja existent. Des de la Diputació es va entendre que calia fer la reclamació a l'administració que havia concedit el benefici fiscal a Acesa. I va iniciar els contenciosos d'aquells municipis afectats per ampliacions d'autopistes. L'estratègia va començar a donar fruits el 2008, amb una primera sentència favorable als interessos municipals. L'Estat va pagar 6,7 milions d'euros a diversos municipis del Maresme i el Vallès Oriental, en concepte d'IBI, entre el 1996 i el 2003. Un segon contenciós demana 7 milions més de 2003 a 2006 i una quantitat semblant del 2007 al 2010. Esgotada la via judicial, segons la Diputació, el proper pas és fer una modificació a fons de la llei de les autopistes del 72.
Un ‘deute' que mai no s'ha pagat
Arenys de Mar, que va encapçalar la lluita per recuperar l'IBI de l'autopista, acumula tres milions sense cobrar
T.M
Arenys de Mar, el municipi del Maresme que més terrenys va hipotecar amb l'ampliació de l'autopista C-32 el 1995, antiga A-19, ha estat el gran perdedor d'aquesta història. Des del 1996 fins a l'actualitat se li “deuen” més de tres milions d'euros per l'IBI acumulat. És, a més, l'únic municipi segons les dades facilitades per l'Oficina de Gestió Tributària (OGT) de la Diputació que mai no ha vist ni un euro. Totes les demandes presentades han estat recorregudes per l'Estat al Tribunal Suprem i cap d'elles no s'ha resolt satisfactòriament.
De fet, va ser aquest ajuntament qui va encapçalar amb una vintena de consistoris més una primera demanda contra Acesa, la concessionària de la via ràpida, perquè els pagués el 95% d'IBI restant que no s'abonava. L'any 2001, també el Tribunal Suprem desestimava la demanda en entendre que l'empresa era beneficiària d'una llei i que estava exempta del pagament. La sentència no va fer defallir els ajuntaments que, un altre cop amb Arenys de Mar al capdavant, van buscar noves fórmules per recuperar els diners que creien seus. Amb el suport de la Diputació de Barcelona, la nova estratègia jurídica anava adreçada a reclamar directament a l'Estat els diners de l'IBI en entendre que no podia bonificar Acesa amb un impost local que correspon a gestionar els consistoris.
Finalment, la sentència a través de la qual el Tribunal Suprem ha donat el cop de gràcia a tot aquest llarg i complex procés és precisament la de la demanda presentada per Arenys de Mar en què reclamava 1.117.067, 10 euros que correspon al període 1997-2002. La del tram 2003-2006 que suma 1.011.261,52 euros també va ser recorreguda per l'Estat. L'últim tram, del 2007 al 2010, també segueix el mateix camí.
