el repunt
Paisatges televisats, paisatges viscuts
«Votar un paisatge per trobar la postal de Catalunya pot ser un recurs, una distracció més per obtenir audiència. Les postals, com els programes, se les emporta el vent»
El programa de TV3 El paisatge favorit de Catalunya s'ha presentat com una gran producció de Televisió de Catalunya. A la pàgina web del programa trobem escrit: «Catalunya és un país de paisatges extraordinaris.»
Al nord del terme de Vila-rodona, a la part esquerra del Gaià, tocant al camí que travessa un extens mosaic de vinyes que s'endinsa cap al terme veí d'Aiguamúrcia, circumdant una petita parada de vinya hom pot percebre en pocs minuts una immensitat de territori envoltat per l'arc de muntanyes que delimiten el Camp de Tarragona i que per la part baixa s'aboquen a la mar.
La web continua dient: «N'hi ha tants, tan diferents, tan rics, que es fa impossible decidir quina és la millor vista, la millor postal.» La constatació de la realitat és ben certa, la diversitat paisatgística del nostre país ens fa rics, en pocs quilòmetres els paisatges poden canviar de forma significativa. El programa en dóna fe amb unes excel·lents imatges. El problema que suscita aquesta riquesa als creadors del programa és la impossibilitat de decidir quina és la millor vista del país, la millor postal.
Des de la vinya es pot veure a llevant la tossa Grossa de Montferri, talment un vaixell ancorat; l'allargassada serra del Montmell, Rocaferrana i la muntanya de l'Albà. Cap al nord, el cònic i extraordinari punt de visió que és Montagut, acompanyat pel cim més alt de la conca del Gaià, que és Formigosa. La serra de la Brufaganya, tancant els secrets del nord. Cap a ponent trobarem la serra Morena, on s'ajaça la morta Selmella, la serra del Comaverd i la de Voltorera, on s'han instal·lat una desena de molins. Pel badall del coll de Cabra veiem lluny, com mosquits, els molins de la serra del Tallat, al límit entre la Conca i l'Urgell. Més al sud-oest, la serra del Jordà, el tossal Gros, la serra Carbonària amb el cim de Miramar i les extenses i profundes muntanyes de Prades, enigmàtiques des de la llunyania de les terres del Gaià, des de les intensitats escalonades de color. Més avall encara distingirem la mola de Colldejou i les serres que cerquen la mar per abocar-hi tota la bellesa que la geografia ens ha donat. No és només això, el que s'hi veu. Els boscos de les muntanyes de remarcable grandària, els més petits, fragment de verd fosc entre les terres de conreu, entre les vinyes que cap al tard en rebotar-hi el sol que se'n vol anar a dormir es tenyeixen de color verd brillant, de tendresa d'enciam. La riquesa dels mosaics que imposa l'orografia i la propietat de la terra és esclatant, és ordenada, diversiforme. I encara més coses, els pobles, les masies i les pallisses, les carreteres i els camins, una fumera vaporosa que deixen anar a Puigpelat, o les de les grosses xemeneies de la refineria quan obren l'aixeta. Quantes coses que canvien en poques hores, amb el pas del dia, amb les llums de cada moment, dels dies diversos que el curs de l'any ens dóna. L'anunciat del programa continua: «Per això, els espectadors de TV3 decidiran entre tots quin és el paisatge favorit de Catalunya.» La veritat sigui dita, en la contemplació del paisatge camptarragoní des de l'alterosa vinya vila-rodonina, no hi he trobat cap postal, cap imatge reductiva, simplificadora de la complexa, variada i rica realitat visual. Votar un paisatge per trobar la postal de Catalunya pot ser un recurs, una distracció més per obtenir audiència. Però els paisatges –tots– es defensen des del compromís amb el territori viscut. Les postals, com els programes, se les emporta el vent.
