“L'expectativa de convertir el sòl en diner fàcil ho fa malbé tot”

Es tracta de tancar una etapa. El que hi ha hagut és una continuïtat i no un salt o un canvi de rumb, perquè la feina que fa la direcció general és comprovar que els documents urbanístics que s'han d'aprovar compleixen la llei i s'ajusten al planejament territorial. I l'altra feina, potser la més important, és veure com incideixen en el marc supramunicipal, més enllà del que decideix cada ajuntament.

Entenc que en un país on hi ha molts municipis, i molts són petits, és difícil desenvolupar estratègies d'ordenació dels usos del sòl i integrar-hi dinàmiques territorials. Però és bo que els municipis entenguin que cal desenvolupar aquesta estratègia, com han fet per exemple a la Cerdanya o la vall de Ribes. En altres casos és el departament qui ha de prendre la iniciativa, com ara a l'àrea urbana de Girona o Figueres, definint estratègies de creixement, infraestructures i espais lliures, per donar coherència als municipis.

Sí, hi ha hagut rebuig des d'alguns sectors, i costa molt perquè els ajuntaments en aquest país són gelosos de les seves competències i es creuen molt l'autonomia municipal. Del que es tracta és de dir quins són els municipis que creen polaritats territorials, i també quins espais oberts cal conservar a banda dels que ja estan protegits.

El tema sempre és aquest, entre els que en volen més i els que en tenen prou. I això a Girona potser és on es fa més evident, perquè les entitats conservacionistes del territori són potents, estan informades, tenen criteri i les porten persones amb una gran solvència. No tenen raó quan diuen que els planejaments municipals incompleixen els territorials, perquè aleshores estaríem vulnerant documents del mateix govern, el que passa és que els ajuntaments mantenen un bon marge de decisió. Però entenc menys les crítiques que s'adrecen a municipis com ara Palafrugell o Blanes, perquè s'han de potenciar perquè agrupen molta activitat. I a diferència del que era l'urbanisme a la carta, aquests pobles creixen amb continuïtat amb el nucli.

Perquè els tribunals no qüestionen el què. Les sentències no qüestionen que per exemple es faci la presó de Figueres, la subestació de Forallac o l'abocador de Vacamorta, ni qüestionen que siguin implantacions en el territori raonables i necessàries ni que vulnerin cap protecció especial. El que qüestionen és com s'ha fet, diuen que l'instrument urbanístic utilitzat per permetre aquests usos no és l'adequat. Han fet servir un criteri en què diuen que aquestes implantacions s'han de preveure en el planejament general. Així vam creure que havíem de preveure un instrument, els plans especials, per fer possibles aquests usos, ja que refer els plans generals és complicat.

Amb el títol a la butxaca, em vaig estrenar amb Campdevànol i Ripoll, just després de les primeres eleccions democràtiques. Aleshores tant alcaldes com tècnics fèiem l'aprenentatge. Arribo a Ripoll en un moment en què es planteja un pla conjunt Ripoll-Campdevànol, aconsellats pel que era director general d'Urbanisme, Lluís Cantallops. Hi va haver un problema de ritme, i es van separar els plans. Vaig coordinar la redacció com a arquitecte municipal a Ripoll i Campdevànol, i més endavant vaig participar en la redacció del pla de la vall de Ribes. El 1983 vam guanyar un concurs per fer el pla de Sant Joan de les Abadesses, que va ser premi nacional d'urbanisme el 1987. Llavors en Josep Vicente, alcalde de Sant Feliu de Guíxols, em va convidar a assessorar l'Ajuntament en el procés d'execució del planejament en temes com ara Sant Pol, la remodelació del passeig, cala Sans...

Al Ripollès l'economia mantenia l'estructura tradicional, amb un creixement moderat, i amb el tèxtil i el metall que funcionaven molt bé. En canvi, a Sant Feliu sí que el model era el turisme, acompanyat per un sector de la construcció en fase expansiva. El suro i el port ja havien reduït l'activitat, i es va plantejar com ocupar els buits que això deixava en el teixit urbà, que era clar que havia de ser amb equipaments, espais lliures i habitatges. L'altra qüestió era ocupar Sant Pol, i de quina manera.

Crec que la recuperació urbana es va fer millor que l'extensió, perquè en aquests anys es van ocupar molts espais que no s'haurien d'haver ocupat. La cultura democràtica sempre ha tingut clar que s'havien de conservar els centres històrics, i per exemple Girona n'és un cas emblemàtic. Avui ningú qüestiona aquesta política de conservació de les ciutats que van fer moltes ciutats i que s'aprèn de l'experiència d'Europa.

No, jo crec que de patrimoni n'ha desaparegut, però poc, i més de natural que no pas d'arquitectònic. Potser s'han ocupat sòls que no s'haurien d'haver ocupat als anys vuitanta. En aquell moment acabava d'haver-hi planejaments molt expansius, provinents del franquisme. Els nous plans van voler reconduir les previsions de creixement, cosa que va ser molt complicada. Ara es diu que els planejaments dels vuitanta haurien d'haver evitat molts creixements, però jo encara recordo la manifestació davant l'ajuntament de Sant Feliu, amb la plaça plena de gent contra el pla i la despatrimonialització, perquè reduíem molt de sòl qualificat com a urbanitzable. Crec que no en vam saber més, i amb el temps hem afinat més els plans i la legislació.

Sí, aquesta expectativa ho fa malbé tot, i en alguns territoris això ha anat en detriment de valors com ara l'esforç, la formació o l'emprenedoria. Però crec que aquesta mentalitat canviarà, perquè les coses ja no van així. El sòl és el suport per al desenvolupament urbanístic i la creació de riquesa, i la generació de plusvàlua va implícita en el procés urbanitzador, les ciutats s'han format així. Però això d'aquests últims anys, en què el sòl era un 50% del cost d'una transformació, és impossible, i tot plegat s'ha convertit en inviable des d'un punt de vista econòmic.

Hi ha moltes pressions. L'urbanisme és un joc d'equilibris i un pacte que modula les propostes entre propietat, ajuntament i urbanisme. És per això que els acords de la comissió d'Urbanisme introdueixen prescripcions que moltes vegades expressen allò que l'ajuntament no ha gosat o no ha pogut introduir, perquè les pressions en l'àmbit local són més directes que aquelles que poden afectar l'òrgan col·legiat que resol.

Sempre se sap qui hi ha al darrere de les operacions urbanístiques encara que no vulguis saber-ho. El país és petit i tots ens coneixem. Les pressions són normals, però l'administració urbanística sap valorar on és l'interès públic.

El cas del Pou Rodó va ser una bona experiència, perquè era la part de la ciutat vella que no s'havia transformat. Recordo que quan hi anàvem encara estava ple de prostitutes en uns bars molt rònecs, cases molt deteriorades... Allà hi vam fer un procés de reparcel·lació interessant, i en poc temps es va transformar tot aquell espai de manera diferent de la resta del Barri Vell, perquè s'hi havia d'incidir més.

L'Hipercor té dues fases. La primera, la seva implantació, en què va caldre vèncer les reticències de la ciutat i el comerç. I la segona, quan es va constatar l'èxit de permetre una ampliació amb unes compensacions importants per a la ciutat. En tot cas, a Girona vaig viure dues etapes: la d'abans del pla i la de després. Vaig arribar per fer la gestió urbanística i un control del procés del planejament, l'execució i les llicències. Però a partir del pla del 2001, que és l'últim pla de Girona, va ser quan es va fer l'anella verda, que formen els turons i les ribes del Ter i l'Onyar. També l'obertura cap a la Creueta i la creació del Parc Científic i Tecnològic. Aquest pla, que alguns van criticar com a poc ambiciós, ha funcionat. Fins ara no ha tingut cap modificació substancial, com a molt ajustos i matisacions. I destacaria també el barri sostenible de Domeny, on es va posar l'atenció en el fet que fos un barri pensat amb criteris d'urbanisme sostenible. El pla de Girona va ser precursor del que després la llei d'urbanisme va confirmar, per exemple en la reserva de sòl per a habitatges socials.

El sòl ha caigut molt de preu. Ha caigut tant que no té preu. Ara ningú compra perquè no hi ha mercat per a determinades operacions, hem de pair tot l'habitatge construït i el mercat l'ha d'absorbir. Però això serà en els llocs ben situats de les ciutats on la demanda existeix, i on els habitatges de mica en mica es van adquirint. El que passa és que hi ha una bossa molt gran d'habitatges posats en llocs on no hi havia demanda i on, a més, difícilment en tindran. Però aquest és un problema que afecta molts països, i del qual els mitjans parlen cada dia, i difícilment hi ha algú que no se n'hagi assabentat.

Hi ha hagut un problema de sobreproducció, però en una economia de lliure mercat és el mateix mercat el qui ho regula. I ara costarà temps sortir-ne, perquè hi ha un problema de solvència. La crisi no és només immobiliària, sinó bàsicament financera, perquè si només fos immobiliària en uns quants anys s'aniria venent l'estoc i es podria reprendre l'activitat. La sobreproducció no és conseqüència de l'urbanisme, que el que fa és fixar en quines àrees es pot créixer, de quina manera i amb una seqüència d'actuació. Però ara allò que s'havia programat per fer en vint anys s'ha fet en molt menys. I amb els POUM actuals potser el sòl que programem tardarà més a ocupar-se, o potser no s'exhaurirà mai.

Hem de pensar més en la reutilització de la ciutat, transformació i reciclatge, i menys en nous creixements, que seran de petit format. El futur és això. Crec que les iniciatives aniran més per aquí, i sobretot ens hem de centrar en la reforma de la llei per fer més fàcils i ràpids els tràmits: reduir les necessitats d'habitatge de promoció pública en llocs on no hi ha demanda, reduir les càrregues de cessions d'espais lliures en petits municipis i preveure l'actuació del govern per crear àrees d'activitat econòmica que siguin socialment necessàries en un determinat territori. El govern ha de poder actuar ràpidament per fer allò que és necessari en una conjuntura determinada, amb respecte pels interessos locals però amb atenció a l'interès general del país.