Una nova era: el viaducte i la fi dels trens petits

La relació de Girona amb el tren va augmentar a finals del segle XIX amb l'obertura, el 1892, de la línia de Sant Feliu de Guíxols i, el 1898, amb la connexió amb Salt per enllaçar amb el tren que anava fins a Amer i que s'havia inaugurat tres anys abans. A Olot no s'hi va arribar fins al 1911. La línia d'Olot es va clausurar el 1963, i la de Sant Feliu, el 1970 a causa de diversos motius que enumera l'historiador Carles Gorini: dèficit d'explotació, canvis estructurals en el transport i evolució urbana de Girona.

Mentrestant, la línia gran havia experimentat diverses transformacions. Abans del canvi de segle, la companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant va aconseguir l'explotació de la línia de Barcelona a França, que va mantenir fins a la Guerra Civil espanyola. Amb un panorama desolador i bona part de la xarxa ferroviària i la maquinària danyades, l'Estat va crear Renfe el 1941 i va concentrar-hi el servei i les grans infraestructures de tren. A partir d'aquí, la gestió ferroviària ha variat poc, però sí que ho ha fet la infraestructura. Les necessitats d'expansió de la ciutat van obligar a buscar una alternativa on col·locar la via, i, després de diversos estudis, es va apostar per una obra faraònica, que va ser la construcció del viaducte. Va costar 500 milions de pessetes i es va posar en servei a principis dels anys 70, conjuntament amb la nova estació, situada molt a prop de la que hi havia a la plaça Poeta Marquina. Allò va ser una revolució, l'última abans de l'arribada aquest any del TAV.