Oxigen per al món local
Els ajuntaments catalans rebran fins a 382 milions de l'Estat per la liquidació dels impostos de l'exercici del 2010
El 50% de l'aportació serà avançada als consistoris perquè paguin els proveïdors
Enmig d'un context econòmic depressiu que tenalla la salut financera de moltes institucions, no tot són anuncis apocalíptics per als ajuntaments. La liquidació final dels impostos i taxes recaptats pels ens locals durant el 2010, ha conclòs que el Ministeri d'Hisenda haurà de pagar fins a 381,8 milions d'euros a les corporacions catalanes per compensar els diners que els va avançar, de menys, per aquest concepte. Un anunci que si bé ja era l'esperat, ha suposat un respir catàrtic per als consistoris, alguns dels quals encara no han digerit l'impacte pressupostari negatiu que els van representar les liquidacions dels exercicis fiscals immediatament anteriors. Cal recordar que només per a la del 2009, els ajuntaments catalans han de retornar la intimidant suma de 576 milions a l'Estat. Veient de la magnitud de la tragèdia, ja hi ha el compromís que aquesta quantitat es pugui retornar, en principi, en cinc anys, sense descartar que el termini es pugui acabar ampliant a deu.
Barcelona és la que rebrà la part més substanciosa d'aquest retorn –119,8 milions–, seguida a molta distància d'altres poblacions de l'arc metropolità com ara l'Hospitalet –8,8 milions–, Badalona –7,2– i Sabadell –5,9–. Unes quantitats que, ni en el més generós dels casos, compensa el deute d'aquests ens amb Hisenda pels saldos del 2008 i 2009, i que només en el de la capital catalana voreja els 300 milions. En el cas de les diputacions, passa el mateix. Segons les xifres d'Hisenda, a la de Barcelona li correspondria percebre ara 74 milions pel resultat del 2010. Ara bé, alhora es troba que n'ha pagar 179 només per la del 2009. Aquest peculiar, i enrevessat, sistema que sustenta la relació fiscal entre les dues administracions –l'Estat avança els diners als ajuntaments en previsió d'una recaptació impositiva que, per excés o defecte, rara vegada s'acaba encertant– propicia que, generalment, s'acabin saldant comptes en funció del resultat de més d'un exercici. Un joc de càlcul compensatori en què el govern espanyol tendeix a fer net en funció del que deu, i el que li deuen.
Passar comptes
En aquesta ocasió, però, no es podran fer aquests exercicis malabars comptables, i un percentatge essencial d'aquestes obligacions s'hauran de liquidar en un termini de temps relativament breu. El motiu és el compromís que ha adoptat el Ministeri d'Hisenda d'avançar el pagament del 50% de la suma que ha de retornar a cada ajuntament –independentment de quin sigui el seu deute acumulat per exercicis anteriors– amb l'obligació, però, que aquests diners s'han de destinaran, tant sí com no, a pagar les factures que tinguin pendents els ens locals amb els seus proveïdors. Una mesura que està inclosa en el reial decret 7/2012 del 9 de març que va aprovar l'executiu de Mariano Rajoy per donar aire als deutes que tenen contrets per les corporacions locals, i que en molts casos s'estan convertint en una veritable asfíxia econòmica.
LA XIFRA
De 1.000 euros a 30 milions
Deixant de banda la quantia que hauria d'ingressar cada Ajuntament català per part d'Hisenda, la novetat més significativa de la liquidació del 2010 és el caràcter finalista que hauran de tenir la meitat d'aquests diners. Obligatòriament hauran de servir per eixugar el deute que aquestes corporacions tenen amb els seus proveïdors, una mesura concreta, però, que en el seu dia no va ser explicada quan es va promulgar el reial decret. Una problemàtica, però, que no afecta de manera igual tots els consistoris, fins al punt que hi ha casos que es poden considerar particulars. Un és el de Barcelona, que només té un deute reconegut de 1.000 euros amb els seus proveïdors, als quals s'ha compromès a pagar en un termini de 30 dies. En una situació equiparable es troben Terrassa, Vilafranca del Penedès, Viladecans, Sant Cugat i Cornellà, que també estan al dia de les seves obligacions. Tots ells, per tant, queden de facto alliberats de l'obligació de derivar els diners que rebin de Madrid a satisfer factures. El cas diametralment contrari és el de Badalona, que deu 30 milions als seus proveïdors.
