ponent
Aigua de la Noguera Pallaresa cap a Barcelona
El president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, lidera una proposta lleidatana per garantir el subministre d'aigua a tot Catalunya
A canvi d'aigua, Lleida reclama un pla de reindustrialització de les terres de Ponent
Les comarques de Ponent i de l'Ebre tenen el 81% dels recursos hídrics de Catalunya i només el 10% de la població. Durant el darrer episodi de sequera greu, el 2008, el govern va haver d'aprovar d'urgència i amb permís de l'Estat un transvasament d'aigua de l'Ebre cap a Barcelona a través de la prolongació del que ja existeix fins al Camp de Tarragona. També es va estudiar en aquells moments un possible transvasament d'urgència del Segre des de la seva capçalera. Cap d'aquelles propostes es va dur a terme perquè la pluja va aparèixer de manera providencial i el govern va poder enterrar unes mesures que generen una gran controvèrsia a l'Ebre i Ponent.
Ara, la Diputació de Lleida ha decidit prendre la iniciativa i el seu president, Joan Reñé (CiU), proposa una interconnexió de conques entre Ponent i el sistema Ter-Llobregat que garanteixi el subministrament d'aigua potable de l'àrea metropolitana en moments de crisi de sequera.
La proposta implicaria la interconnexió entre el Segre i el sistema Ter-Llobregat, però reforçant prèviament el Segre, que es troba al límit d'aprofitaments, amb aigua del riu Noguera Pallaresa. Segons Reñé, la interconnexió no implicaria un enviament constant d'aigua sinó només en els moments de necessitat, i no en una única direcció sinó reversible: s'aportaria aigua del sistema Ter-Llobregat cap a Ponent en cas de necessitat.
A canvi, Reñé reclama que es garanteixi l'aigua per als usos agrícoles i que hi hagi un retorn en forma de suport econòmic per a la modernització dels regadius antics i de la seva gestió, així com suport als pagesos del nou canal Segarra-Garrigues, que ara han de respondre a inversions en molt casos inassumibles per transformar les seves finques en regadiu. “No es tracta de fer mercadeig amb aigua, sinó d'una veritable aposta de país en què s'entengui que no podem deixar les zones poblades amb dèficit hídric i al mateix temps s'entengui que la producció alimentària, agrícola i ramadera és una aposta estratègia per al futur de Catalunya”, assenyala Reñé. A més, aquest gran acord de país sobre l'aigua hauria d'incloure també una nova concepció territorial que inclogués la relocalització d'equipaments i oportunitats, amb un pla de reindustrialització de les comarques de Ponent.
El president de la Diputació va esbossar la proposta divendres en unes jornades sobre aigua organitzades pel grup Agbar a Mollerussa, davant de regants i alcaldes de la zona. Ja havia llançat aquesta idea anteriorment, però ara es mostra disposat a liderar aquest plantejament si convenç les comunitats de regants i la societat civil lleidatana, fins ara molt refractària a qualsevol transvasament.
LA FRASE
LA XIFRA
Un respir per al Ter i el Llobregat
La proposta de Reñé coincideix amb la que fa cinc anys pregona el grup Compromís per Lleida, hereu del Manifest de Vallbona signat el 2004 a favor d'una nova orientació del canal de Segarra-Garrigues que anés més enllà de
la simple transformació agrícola, amb un aprofitament
de l'aigua més sostenible, amb sentit de país i a favor del desenvolupament de nous sectors econòmics a
les terres de Ponent.
Segons Reñé, les aportacions d'aigua cap a la regió metropolitana serien puntuals i en cap cas haurien de posar en risc l'aigua que necessiten els regadius del territori. No caldria reclamar nous drets d'aigua a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, organisme estatal que gestiona els rius i embassaments de la conca de l'Ebre: els regants del Segarra-Garrigues disposaran d'uns drets de concessió d'uns 400 hm³, i els del canal d'Urgell disposen d'una xifra superior. D'aquí podrien sortir les aportacions a Barcelona en cas de necessitat. El dèficit hídric de la regió metropolitana els anys de sequera es quantifica en uns 150 hm³.
La connexió, afegeix Reñé, trauria pressió als rius Ter i Llobregat, que són els que abasteixen la regió de Barcelona i queden per sota del
cabal ecològic mínim.