Quan l'Hostal del Sol lluïa
Dos germans del Pinell de Brai –Santos i José Ramón Pellissa– rememoren les seves vivències com a treballadors eventuals del negoci a principis dels anys seixanta
Santos i José Ramon Pellissa són germans i resideixen actualment al Pinell de Brai, a uns vuitanta quilòmetres de Tarragona. A principis dels anys seixanta, els dos germans van treballar a l'Hostal del Sol, en una època en què l'establiment del passeig de Sant Antoni lluïa amb elegància i podia enorgullir-se de ser un referent dins i fora de la ciutat. «Es notava que era l'hotel de més prestigi de la ciutat perquè els clients eren importants», recorda Santos Pellissa, qui, tot i que llavors tenia només tretze anys, ja hi feia de grum, al costat del germà gran, José Ramón, que hi treballava com a ajudant de cambrer.
Tot i que tenien un sou, els germans Pellissa recorden amb nostàlgia les propines. «Als botones ens donaven un duro», recalca, orgullós, Santos, i explica que també rebien un salari, «encara que amb les propines aconseguíem més diners». La seva relació amb l'Hostal del Sol, però, és familiar. «Érem nebots de la propietària, que era de la Fatarella.» La connexió s'incrementa amb les noies de recepció, procedents de Benissanet i cosines dels Pellissa.
La seva experiència dins de l'hostal es va concentrar a l'estiu, a principis dels seixanta. Cap dels dos pinellans no recorda, però, amb exactitud l'any. José Ramón va anar més enllà que el seu germà a l'hora identificar el tipus d'hostes: «Recordo molta gent de Governació, amb els seus secretaris.» De tota manera, s'han escolat quaranta anys d'aleshores ençà i això fa que no retinguin totes les vivències amb extrema fidelitat.
Estrangers i peix net
Quant a allotjaments, l'Hostal del Sol marcava la pauta, perquè «no existia cap altre lloc d'aquestes característiques, ni tan sols l'Imperial Tàrraco», confessa Santos. La qualitat del servei dins de l'hostal del passeig Sant Antoni es feia palesa, segons explica José Ramón, dins i fora de la cuina. «Si es demanava peix, recordo que els cambrers el netejàvem davant del client. Aquest era un dels aspectes en què posàvem més cura», relata. La ubicació estratègica de l'establiment, just al costat del casc antic i ben pròxim a la línea de costa, feia que molts hostes fossin estrangers. «Per això, les propines eren molt variables, sobretot si te les donaven els estrangers», assenyala José Ramón.
Tot i que es tractava d'un hostal on s'allotjava gent benestant, totes les habitacions eren «més o menys iguals». És a dir: no hi havia suites a cap de les vuit plantes de l'edifici. Si més no això és el que recorda José Ramón.
Horaris impossibles
Tal com succeeix actualment en el negoci de la restauració, els dos germans del Pinell de Brai creuen que els horaris de treball que feien eren esgotadors. «Fèiem més hores que un rellotge. En un dia de molta feina començàvem a les set del matí amb els esmorzars i podíem acabar perfectament a les dues de la matinada, encara que el més habitual era fer de les set del matí fins a la una de la matinada», explica.
La nostàlgia
Santos no amaga la seva devoció per Tarragona, on es desplaça sempre que pot, per fer llargues passejades per la Rambla. De tant en tant, també s'apropa fins al passeig de Sant Antoni i s'atura davant la porta on va donar la benvinguda a centenars de nouvinguts a la ciutat: «Hi vaig expressament: pujo les escales i em quedo mirant les lletres de damunt la porta i em vénen els records.» Tot i la desaparició de l'edifici, les vivències de Santos, José Ramon i tots els antics empleats sempre perduraran.
