Els barris i la ciutat

En el seu llibre Una sensació estranya, Orhan Pamuk va escriure: “El que dona sentit a la vida d’una ciutat és el que ocultem.” La frase es podria aplicar a Girona, on hi ha una sobreexposició informativa d’una determinada zona amb límits concrets que passarien pels barris turístics del centre, s’estendria cap a l’eixample o Fontajau, acompanyats per forats negres com ara el Pont Major, la Creueta o la Font de la Pólvora. Mas Ramada, Torre Gironella, una part de les Pedreres, Germans Sàbat, Can Gibert de Pla, Vila-roja, on la llunyania del centre habitat pel poder no tan sols és física sinó també mental. Normalment, Girona es presenta com una urbs cohesionada, però si es fa un recorregut pels barris podem comprovar que en alguns els fils d’unió són tan febles que si parles amb els seus habitants t’adones que ells han muntat un món amb regles pròpies que, massa sovint, xoca amb la realitat prosaica que ens volen vendre des d’una administració que, tot i els molts esforços infraestructurals i polítics, no sap com afrontar ni la diversitat generada per les noves migracions ni entendre els codis de comportament cultural i social de minories assentades des de fa moltes dècades al terme municipal que tenen una altra manera de viure i relacionar-se amb la societat.

El mes de juny, un jove de Font de la Pólvora que participava en Singulars, un programa formatiu i ocupacional impulsat per l’Escola de Música Moderna de Girona (EMMG) –extraordinàries les classes de David Coll intentant explicar als nois i noies fans de Camarón, Cigala i Peret la visió musical de Brams o Schubert, amb el suport de l’Escola Universitària ERAM i de l’Ajuntament de Girona i finançat pel Servei d’Ocupació de Catalunya a través del Fons Social Europeu destinat a Garantia Juvenil i que en el fons volia redescobrir la rumba com a font d’integració i treball– es queixava que les notícies arribades del seu barri sempre comportaven una certa negativitat. I així s’explicava les intervencions de la policia contra les xarxes de traficants de drogues, que n’hi ha, o l’acció de les companyies lluitant contra les punxades de la línia elèctrica, que també se’n produeixen, però mai se centraven en les moltes hores que els responsables socials i els membres de la comunitat dediquen a millorar la vida d’unes persones que massa sovint es veuen atrapades entre la pobresa i la manca d’oportunitats. No volem fer retrets però sí presentar la ciutat com la suma dels seus barris, com la imbricació entre el centre i les perifèries, que són moltes, molt variades i amb problemàtiques diferents.

Si comencem la ruta a Campdorà, ens trobarem que aquesta antiga parròquia governada per l’església de Sant Jaume i el castell que fins al 1975 va pertànyer a Celrà, és un contrast entre el pla i la muntanya, entre la ruralia representada pel nucli antic i la plana destinada a equipaments –allà, entre altres infraestructures, hi ha la incineradora d’escombraries– que lliga el paisatge amb el Pont Major, el barri marcat pel Ter i l’aigua, castigat pels setges constants a la ciutat i per la incertesa de ser un carrer sense defenses en el qual, per exemple, en la Guerra del Francès s’hi assentaven bateries per bombardejar el castell de Montjuïc, allà on anys més tard hi naixeria un altre barri, o castigar Pedret, que des de temps immemorials havia estat l’entrada natural de la ciutat per la zona nord.

La Girona diversa es va estendre a Germans Sàbat, a Fontajau, a Taialà, al Mas Xirgu i va mantenir les arrels al barri antic, allà on es concentra l’antiga ciutat romana, la seu episcopal, el call jueu o els convents que la feina recuperadora de l’alcalde Joaquim Nadal va convertir en museus i universitats. És el rovell de l’ou, allà on les multituds turístiques fan visites de metge per veure la façana barroca, baixar l’escala que porta al bar que “té una catedral al pati” o vaguejar per la Força fins a la Rambla. Travessant el pont de les Peixateries Velles s’entra al Mercadal. Allà la Sèquia explica el passat industrial i el Museu del Cinema, la màgia d’un espai on el somni transforma la realitat d’un carrer com la Gran Via, que separa i uneix alhora antics pobles com Santa Eugènia o barris populars com ara l’antiga carretera de Barcelona, que en altres temps acollia el del Carril, el garbuix que marcava l’equidistància entre la Girona nova i la Girona vella. Una ha crescut a l’antiga llera del Güell i gràcies a un pont potent i molt transitat, agermana la Devesa amb Taialà, allà on els germans Roca han aixecat un temple de la gastronomia i on la biblioteca Antònia Adroher ajuda a cohesionar un sector que va néixer de la circumstància immigrant. El mateix va passar amb Vila-roja, Font de la Pólvora, Can Gibert o Torre Gironella. Aquesta és la nova ciutat diversa en la complexitat, habitada per nous immigrants i persones arribades del sud. La cartografia recull que Girona té nou barris i trenta-un sectors. De Sant Daniel a Salt, de les Gavarres a Domeny, i guarda mils anys d’història... Qui li ho hauria dit a Gneu Pompeu el Magne quan va aixecar el seu campament fortificat.