Morir d’èxit

Els primers ajuntaments democràtics es van trobar amb una panoràmica de deixadesa després d’anys d’inversions mínimes que obligava a repensar les ciutats com a prioritat. La ciutat de Girona, que durant dècades havia concentrat l’activitat a la dreta de l’Onyar, reclosa com un puny al Barri Vell, havia vist com sorgia la nova ciutat de l’Eixample al temps que la degradació de la zona històrica s’accentuava. Els grans palaus s’havien buidat, les cases es deterioraven i la humitat senyorejava pels carrers.

El primer Ajuntament democràtic va apostar de valent per la revitalització de la ciutat vella, per fer-la habitable, atractiva i còmoda, redefinint les funcions econòmiques, socials i culturals, obrint nous espais per lligar-la a la ciutat nova i fent de l’immens patrimoni històric una eina de futur. El pla especial de rehabilitació del centre històric (1982) es va anticipar al pla general de 1987 i es va convertir en l’eina administrativa clau per a aquesta transformació, eina a la qual més endavant seguiria el pla de ciutat de 1995.

El Barri Vell és el nucli antic de la ciutat per excel·lència. Xoca al nord amb la muralla i al sud amb la pujada. El riu Onyar i els sectors de Sant Daniel, Torre Gironella i el passeig Fora Muralla l’abracen per l’oest i l’est.

La creació i consolidació del campus universitari al Barri Vell van ser un dels moments estel·lars d’aquesta transformació. L’UdG, nascuda el 1991, va permetre la recuperació d’edificis històrics com ara Les Àligues, l’església i el convent de Sant Domènec i el seminari menor, però sobretot va injectar una sobredosi de vitalitat amb els centenars d’estudiants que cada dia circulen pels carrers. L’aposta de l’alcalde Nadal, discutida per molts al seu moment, de fer dos campus diferenciats s’ha mostrat eficaç.

La recuperació del call jueu ha estat l’altre element destacat. Entre els anys 1982 i 1983, Josep Tarrés va iniciar l’aventura d’Isaac el Cec comprant els primers pisos del que avui és el Centre Bonastruc ça Porta, edifici emblemàtic del segle XV on s’ubicava la darrera sinagoga de la ciutat i que avui és seu del Museu dels Jueus i l’Institut d’Estudis Nahmànides. Isaac el Cec va ser un dels referents de la transició i l’interès pel call gironí es va convertir en un interès general pel Barri Vell estimulant la política de recuperació de la Girona històrica. El 1995 es va constituir la Red de Juderías de España-Caminos de Sefarad, que va acabar situant el Barri Vell en el mapa turístic mundial i consolidant, tres dècades més tard, la joia de la corona d’una ciutat que ha apostat decididament pel turisme.

Es pot morir d’èxit i aquest es el futur que auguren alguns a un barri on el turisme s’ha massificat, fent més incomoda la vida als ciutadans que encara resideixen entre aquestes pedres, transformant els pisos en apartaments turístics, elevant exponencialment els preus dels lloguers i de la compra d’habitatges fins al punt que aquella saba nova que va revitalitzar el barri a partir de la dècada dels noranta no hi té accés i ha de començar a cercar forats als barris més allunyats del centre. A alguns tot això ja els semblarà bé però molts altres consideren que és una perversió de la ciutat que van pensar i dissenyar aquells primers ajuntaments.

No voldríem deixar el capítol amb mal gust de boca i sense parlar d’una de les accions més definitives per rentar la cara al Barri Vell, per transformar aquella Girona grisa i negra en una ciutat de colors. Parlem de la rehabilitació de les façanes de les cases de l’Onyar iniciada el 1982 envoltada de tota la polèmica imaginable entre partidaris i detractors, entre els que somiaven una girona florentina i els que no veien clar cap tipus de canvi. Acabades les primeres fases la polèmica es va esfumar.