Aquesta és la gran pregunta! Aquest és un fenomen que es dona a moltes zones de Catalunya, no només a les Terres de l’Ebre. És un patró bastant estructural de les zones rurals. El que passa és que hi ha una tendència bastant automàtica que els grups socioeconòmics, també la població, se situïn en àrees més urbanes. Perquè tenen millors infraestructures, més vida social, sous més elevats... Encara que això impliqui uns costos més alts.

Exactament. Pot haver-hi una probabilitat d’ocupació més gran, però el cost de l’habitatge es dispara. També hem de tenir en compte la immigració selectiva de joves. Una part del jovent nascut en entorns rurals vol anar als llocs centrals més enllà del fet que als seus llocs d’origen hi hagi una situació econòmica més o menys bona. Una part d’aquest flux pot tornar al lloc d’origen. Per tant, és una barreja de factors.

La primera gran pregunta que s’ha de plantejar és si cal fer alguna cosa. Hem de tractar de mitigar-ho?

Jo, com a economista, crec que sí. Almenys per intentar corregir-ho, en part. Perquè hi ha una part de factors que pots controlar i una part que no.

Per una situació d’eficiència. No tinc clar que convingui tenir tots els grups concentrats en pocs llocs. Hi ha d’haver cert criteri de repartiment. Perquè la gent valora econòmicament els entorns rurals. I això ha de permetre que en aquests entorns hi hagi activitat productiva. La gent estaria disposada a pagar per entorns amb valors rurals si estan ben conservats. Són benestar del món i tenen valor. I hi ha d’haver activitat humana. Per tant, crec que hi ha arguments d’eficiència per fer una intervenció. Però també n’hi ha d’equitat. Un territori que no es preocupa per distribuir l’activitat productiva en tots els seus racons és un territori que perd valor i qualitat.

Sí, no en el sentit total, però sí que es pot frenar. Almenys frenar la despoblació. També hi ha arguments d’entorn que poden afavorir aquest canvi de tendència. Per exemple, el teletreball. Ara no cal estar físicament en el lloc de feina en alguns treballs. Però també hi ha contextos econòmics, en el sentit que els entorns urbans, a mesura que s’hi acumulen els fluxos econòmics, arriba un moment que ja no en poden absorbir més. Per exemple, Barcelona està en una situació de pràctica saturació. No hi ha més espai, les infraestructures d’entrada estan saturades i, per tant, l’activitat econòmica s’eixampla als voltants, com ara a l’Hospitalet. Seguirà pel sud i també cap al nord, com una taca. Per tant, no podem renunciar a no fer res i el context ho pot afavorir. Però també diem que, igual que el mercat a vegades s’equivoca, es poden produir errors de govern.

Si una cosa no funciona, l’administració ha de corregir. Per exemple, ho veiem clarament en temes com ara la contaminació ambiental, en què el govern actua. En l’entorn rural s’ha d’intervenir, però no ens podem equivocar en el que s’hi fa. S’han d’analitzar els costos i els beneficis i avaluar el retorn. Les Terres de l’Ebre, amb un dels PIB més baixos del país i on hi ha més territori, és una zona pilot per fer-hi coses.

Sí. Una de les coses que diem és que el que s’ha fet fins ara per atreure habitants s’han fet en aquests municipis que són molt petits. Si s’ha fet alguna cosa ha sigut a nivell de municipi, i poca cosa poden fer. La meitat de poblacions tenen poc més de 1.000 habitants i els recursos són limitats. Hi ha d’haver una implicació supralocal i crear mancomunitats comarcals o diputacions i emmarca-ho en una clau de país.

El que passa és que el tipus de política que s’apliqui ha de ser global: d’habitatge, econòmica, laboral, d’infraestructures... Els municipis han de ser acompanyats per una administració molt més forta. Hi va haver una experiència positiva a Prat de Comte per atreure gent que s’encarregués de l’alberg i que no es tanqués l’escola. És un gran exemple d’imaginació, però perquè tingui un impuls més important ha d’haver-hi una política de país.