El laberint de l'alcalde

D'aquí a pocs dies farà un any –365 llargs dies– que l'alcalde de Badalona, Jordi Serra, acabat d'estrenar en el càrrec, es despenjava amb un estirabot, una boutade, que va sacsejar la política local: el port no tindria canal. Ja aleshores se l'alertava que una cosa era dir-ho i l'altra fer-ho, que amb massa pressa s'havia ficat en un hort de difícil conreu i que potser hauria d'acabar rectificant. Ara, a pocs dies d'aquell aniversari de boca escalfada, anuncia que vol consensuar la decisió final sobre el projecte, o el que és el mateix, que està disposat a desdir-se si convé. Un any li deu haver donat prou temps per guanyar perspectiva i, sobretot, per conèixer el projecte. Des del primer dia s'ha fet evident que va donar per mort el canal sense ser conscient de les implicacions d'una decisió d'aquella magnitud; en aquell moment no va entendre que el canal el pagaven els promotors privats, gràcies a tota l'operació urbanística que n'acompanyava la construcció. Consta en els documents públics que als promotors que havien de construir davant del canal se'ls havia restat un 10% d'edificabilitat, atès que es considerava que estaven construint en un espai equivalent a primera línia de mar. L'aprofitament es repartia entre la resta de propietaris del polígon d'actuació i així altres guanyaven edificabilitat i les magnituds totals es compensaven. Si ara els treien el canal, se'ls hauria de compensar –és el seu dret legal– i, a més, el canal ja no es podria fer si no era amb diners públics: no se'n tenen ni per a una cosa ni per a l'altra. L'Ajuntament, millor dit el consistori i el Consell Comarcal, integrants pràcticament al 50% de la societat Marina Badalona, estaven i estan lligats de peus i mans per la pròpia complexitat de l'operació urbanística.

El pitjor del cas és que la situació econòmica s'ha complicat de tal manera que ara res no garanteix que el projecte el puguin pagar els privats. Primer, perquè més d'un deu haver fet aigües. Segon, perquè ja no es pot aspirar a vendre pisos als preus milionaris de principis de segle. Tercer, perquè fins i tot el sostre comercial previst, per culpa de la mateixa crisi, no té viabilitat. Ara fer el canal és més complicat que haver-lo fet, amb diligència, quan tocava. Fa un any era complicat; avui ho és més, i si triguem un any més encara serà més difícil. L'alternativa: fer un parc en lloc del canal, no sembla una bona solució. Ja el cost de mantenir el parc previst és difícilment assumible; multiplicar-lo per dos és una animalada. No deixa de tenir raó l'exalcalde Blanch quan diu a Ràdio Pomar fa unes setmanes que el projecte bo era el del canal sencer, que fa dècades va mutilar la Generalitat.

El tren és una dificultat afegida, però també se sap que s'han plantejat al consell d'administració de la societat gestora del port algunes solucions que són poc vistoses però que estalvien la construcció del viaducte, i amb això una carretada de milions. El canal es pot fer, fins i tot, amb el tren passant-hi per sobre.

L'alcalde, i el projecte en si mateix, estan en un atzucac. L'hort s'ha convertit en un laberint carregat de cul-de-sacs i quant més va, més portes es tanquen. Un bon governant no és aquell que manté decisions per tossuderia, sinó aquell que és capaç de tenir la ductilitat d'emmotllar-se a les circumstàncies i canviar d'opinió si és el que més afavoreix els interessos de la ciutat o, com és el cas, si és l'opció amb menys costos. En el fons, no se li demana res més que un exercici de pragmatisme, que és una de les habilitats que se li reconeixen. Ara ho pot vestir de moltes maneres: ha obert la porta del consens i té tota mena d'excuses que li permeten canviar d'opinió sense quedar desautoritzat. És cert que el criticaran, però no ve d'aquí.