El govern no té data per acabar l'enderroc del barri de l'Estació
El 2010 s'haurien d'haver demolit tots els edificis buits que hi ha en aquesta zona de Sallent
La secretaria d'Habitatge ha destinat una partida del pressupost per ensorrar alguns blocs i cases, però no podran ser tots
Fins al 2029
estan exempts de pagar l'IBI a l'Ajuntament
La voluntat de l'anterior govern tripartit era que tot el barri de l'Estació de Sallent (Bages), que s'enfonsa perquè està construït damunt d'una antiga mina de potassa, estigués enderrocat el 2010, ara fa dos anys. Però la crisi ha paralitzat les màquines. Fonts de la secretaria d'Habitatge del govern actual asseguren que aquest any hi haurà una partida pressupostària, encara per concretar, per continuar els enderrocs, però admeten que no hi ha prou diners per tirar a terra tots els edificis buits.
El govern calcula que al final de tot el procés hauran destinat més de 90 milions d'euros per reallotjar els veïns en pisos i cases i per enderrocar els edificis del barri de l'Estació. A aquests diners, cal afegir-hi els únics cinc milions que al seu dia va posar l'Estat. Les dues administracions han fet un esforç econòmic desigual tenint en compte que un informe de l'assessoria jurídica de la Generalitat responsabilitzava igual el govern espanyol, el català i l'Ajuntament de Sallent del que va passar en aquesta vila del Bages. El dossier defensa que l'any 1977 el Ministeri d'Indústria no va tancar bé l'antiga mina de potassa Enrique, afegeix que la Generalitat no hauria d'haver autoritzat la construcció del barri i que l'Ajuntament tampoc hauria d'haver donat les llicències de construcció.
L'alcalde de Sallent, David Saldoni de Tena (CiU), assegura que el govern s'esforça per continuar els enderrocs al barri. La prova, diu, és que “fa un any que ens va demanar permís per tirar a terra cases que estan buides; l'única condició que els vam posar és que no tiressin a terra aquelles que estiguin a tocar de les que encara hi viu gent”. Tot i que de moment la Generalitat no ha fet servir aquests permisos, l'alcalde confia que s'acabarà el que s'ha començat, encara que vegi el final lluny.
Saldoni de Tena reconeix que aquest mandat no podrà fer la zona verda projectada on ara hi ha el barri de l'Estació, ja que el més probable és que encara hi hagi alguna família vivint en aquesta urbanització. La Generalitat té fins al 2014 per trobar un terreny per a les sis famílies que encara l'esperen i, un cop tinguin el terreny, podran estar dos anys més al barri mentre els construeixen la casa.
Hi viuen dotze famílies
De les més de 300 famílies que vivien al barri de l'Estació, només en queden una dotzena. La meitat es van acollir a la possibilitat que recull el conveni firmat el 2009, segons la qual la Generalitat els donava diners per adquirir una casa de característiques similars, i estan esperant que els l'acabin de construir. En aquests casos, el metre quadrat se'ls ha pagat a 1.670 euros. Les altres sis famílies que encara viuen al barri es van acollir a la possibilitat que se'ls facilités un terreny on ells es podrien construir la casa; en aquests casos el preu del metre quadrat és una mica més barat: 1.520 euros. Tots ells, com els que vivien als pisos i en van rebre un de característiques similars, estan exempts de pagar l'IBI a l'Ajuntament fins al 2029.
Pel president de l'associació de veïns del barri de l'Estació, Rodrigo Garcia, el 2009 l'Ajuntament, la Generalitat i els afectats van arribar a “un bon acord”. “I quan penses això s'ha de deixar enrere tot el que ha passat.” Saldoni de Tena hi està d'acord i també gira full quan se li pregunta sobre la possibilitat de mantenir les cases que no estaven afectades pels moviments del subsòl. “Tot i que el nostre grup no hi estava d'acord, es va prendre la determinació de tirar a terra tot el barri, encara que hi haguessin algunes cases no afectades”, explica l'alcalde. Amb aquesta decisió es va voler evitar l'enuig perquè uns haguessin de marxar i uns altres no. Però no es va aconseguir. Veïns com ara Julio Salud buiden de mala gana una casa que “està perfectament bé”.
LES FRASES
Construït sobre un terreny que es mou
El barri de l'Estació es va aixecar damunt una mina de potassa que va ser abandonada el 1977. Els veïns diuen que sabien “des de sempre” que aquell terreny no era ferm, però l'evidència dels seus mals presagis no va arribar fins al 1995, quan els tècnics municipals van detectar el problema de l'enfonsament del terreny. Cinc anys més tard, el 2000, l'Ajuntament de Sallent va declarar en estat de ruïna tretze pisos d'un bloc i una casa. A partir d'aquí, va començar la lluita per una casa digna per part de tots els veïns del barri, que van arribar a ser més de 300 famílies, un periple que per a alguns encara no ha acabat. Aliè a tot el que passa al seu damunt, el subsòl es continua movent. L'últim informe de control que va de setembre a octubre de 2011 explica que es registra un lleuger ascens de la velocitat de subsidència d'uns 0,5 centímetres cada any en l'àrea de més moviment. Segons l'informe, aquesta tendència és similar a la registrada durant el primer semestre de l'any passat.
“No la vull veure més”
Espera ·
Els veïns que han marxat volen que tirin a terra els seus habitatges per posar punt final a la història
Passegen cada dia pel barri per controlar que no hi hagi vàndals
P.Mercadé
Viuen en un barrion no hi ha cap botiga, cap bar ni cap farmàcia; i gairebé no hi ha ni gent
A final d'any en farà quatre que Josep Garcia va haver de marxa a corre-cuita de casa seva. La velocitat amb què s'enfonsava el seu habitatge i el de 42 famílies més va obligar les administracions a activar el pla d'emergència per risc de subsidències al barri de l'Estació de Sallent. El desembre de 2008, va anar a viure en un pis provisional. Ara ja és al que li van adjudicar definitivament les administracions i la casa d'on va haver de fugir “segueix aixecada”, lamenta.
Gairebé cada dia, des que el va abandonar, ell i tres o quatre antics veïns més tornen al barri de l'Estació. Es passegen pels carrers desèrtics, empolsegats... on els edificis, la majoria deshabitats, toquen a solars plens de mala herba. Sembla que els anys hagin transformat “un dels millors barris de la vila” en el decorat d'una pel·lícula de western.
Observen els pocs cotxes que creuen el barri. “Aquella furgoneta no feia bona pinta...”, comenten. “Venim per aquí per controlar que no s'hi instal·lin els vàndals”, explica un altre ex-veí del barri de l'Estació, Pedro Garcia. En Josep i ell han hagut de trucar a la policia en més d'una ocasió per alertar-los de petits delictes. A mesura que la gent ha anat marxant, els lladregots han anat traient tot el que podien de dins dels habitatges buits: coure, plàstics, rajoles... Per això, els pisos que continuen aixecats tenen les portes esbotzades i les persianes aixecades, per assenyalar que allà ja no hi queda res de res. I, com que a les cases buides ja no poden rampinyar, “ho proven a les que encara hi viu gent”, comenta Paquita Garcia, que continua al barri i reconeix que ha tingut més d'un ensurt.
Pels carrers despoblats el grup d'homes encapçalat per Josep Garcia s'ha aturat a fer-la petar amb els únics transeünts: la Paquita i en Rodrigo Garcia. De cognom tots els tertulians són Garcia, però no són família, puntualitzen. No tenen lligams de sang, però sí d'infortunis. La Paquita i en Rodrigo són dues de les dotze famílies que encara viuen al barri de l'Estació. Diuen que a ells dos i a quatre famílies més encara no els han adjudicat el solar perquè s'hi puguin construir l'habitatge; hi ha unes sis famílies més que estan esperant que els acabin les cases. Viure en aquest barri on no hi ha cap botiga, cap bar ni cap farmàcia, i gairebé no hi ha gent, els és molt feixuc i han sol·licitat un pis provisional, per poder-s'hi instal·lar mentre el govern els dóna el solar on es podran construir casa seva. “Això si algun dia el govern ens el dóna!”, exclama la Paquita. És pessimista i de poc la consolen les paraules d'en Rodrigo, que està convençut que ben aviat els traslladaran al que anomenen un pis pont, on s'estaran mentre esperen el terreny. Ell conserva l'empenta que tenen la immensa majoria dels presidents de les associacions de veïns, càrrec que encara ocupa. Aquest any serà el primer que no cobrarà la quota als socis, però en Rodrigo recorda que necessiten “l'entitat activa perquè es continuen fent reunions de seguiment”.
La Paquita és més jove que ell, però amb menys energia i menys il·lusió. Es va instal·lar al barri de l'Estació el 1990 i cinc anys després es detectava el problema de l'enfonsament del terreny del barri de l'Estació. Casa seva, per fora, sembla nova; a simple vista, ningú no diria que en algun moment pot caure. En canvi, l'associació de veïns ja alertava del problema del terreny fa més de 35 anys. “Sabíem que passava alguna cosa.” Però no va ser fins al gener del 2000 que l'Ajuntament va declarar en estat de ruïna tretze pisos del número 16 del carrer Comamala Poal i una casa del carrer València. A partir d'aquí, els desallotjaments i enderrocs dels blocs o cases es van anar succeint. Fins que un bon dia es van aturar; la gent marxava, però els edificis ningú els tirava a terra. Josep Garcia va haver de marxar sense pensar-ho, agafant les quatre coses que feia setmanes que tenia preparades a l'entrada de casa seva per si algun dia arribava el moment. Ell ha complert la seva part del pacte, però retreu al govern que no hagi complert la seva. En Josep implora que l'enderroquin d'una vegada: “No la vull haver de veure mai més, vull posar punt final a aquesta història.”
