A terra, el mur

De totes les notícies de la vida ciutadana de l'inici de la temporada de tardor, i després de la pausa estival que a Reus ha estat més avorrida que mai, amb tanta calor, tanta inactivitat i tanta crisi, la més important per a la cronista va ser l'acció llampant que fa una mica més d'un mes va perpetrar el veïnat del carrer de Sant Elies, amb el Casal Despertaferro al capdavant, contra un mur absurd que fa molt de temps que està a la rua. Mira amb què em surt ara aquesta!, deu pensar el lector, davant la constatació que a Reus i al seu món passen coses més importants i més greus que l'existència d'una paret, tema que, d'altra banda, donaria per escriure una bona crònica metafísica. Doncs no s'ho cregui, amable lector, perquè això de la informació, com quasi tot en la vida, és subjectiu i sempre hi ha algú que decideix el que és important i el que no, que tot el que passa al món no cabria al diari. Per tant, si la cronista diu que la notícia més important de la tornada a la normalitat ciutadana ha estat l'existència d'una paret, doncs ho és. I avall que fa baixada.

De fet, en són dos, de murs, els que toquen el voraviu a la zona: aquest que va ser omplert de pintades reivindicatives i un altre que hi ha al perpendicular carreró veí de Gras Elias. Doncs vet aquí que fa un temps, uns anys fins i tot, es va bastir una paret tremenda al carrer de Sant Elies, d'uns 24 metres d'allargada, perquè al solar que quedava a dins hi havien d'edificar una casa. La casa no s'ha fet, de moment, i tampoc sembla que ara sigui l'època més propícia perquè algú s'animi a bastir-la, perquè ja se sap que serem els últims europeus a sortir de la caverna de la recessió econòmica. Però el mur va quedar allà, impertèrrit i indiferent a les molèsties que provoca a la via pública, que és de vianants i és de tothom. La paret, imponent en llargada i alçada, envaeix un espai publicopersonal i, per tant, neguiteja i provoca tensió al vianant, com quan a l'ascensor se't col·loca algú al costat, massa a tocar, i no saps on has de mirar ni què t'has de rascar. Aquest mur prepotent i antipàtic, doncs, feia massa temps que empipava i ningú ja no sabia ben bé per què hi era. Com també molestava el del carrer de Gras Elias, on sí es va fer la corresponent casa, però la paret continuava incòlume i apropiant-se més de la meitat de la via pública. En tot aquest afer hi ha una certa desídia municipal, és clar, com no podria ser de cap altra manera, perquè si les cases no es fan, doncs que vingui la brigada i tiri les parets a terra d'una vegada. Però la via pública arreu i a Reus és un assumpte complex, un camp de mines que no saps per on has de trepitjar i una assignatura pendent d'aprovar. Per això, els despertaferros i companyia van optar per pintar-hi consignes reivindicatives amb lemes un xic altisonants com ara «Des dels barris de la ciutat construïm la llibertat» i «Avall el mur, el carrer per a les persones», i hi van posar una cartellera per expressar la manca d'informació que la ciutadania rep de l'Ajuntament de Reus, així com la manca de cartelleres públiques i d'espais d'expressió de les entitats locals. Perquè, malgrat tota la història digital i la globalització informativa, i els blocs i els correus electrònics, sembla que la gent encara tingui ganes de trobar-se, de dir-se les coses en persona i de penjar anuncis als carrers.

Potser hauria estat més efectiu, malgrat les multes i els renys municipals que haurien vingut després, agafar el mall i esmicolar els murs de la vergonya. Però sense endur-se cap tros a casa, que aquestes parets no tenen cap valor històric. Només toquen el que no sona. O sigui que això no és Berlín ni som el 9 de novembre del 1989. Aviat farà vint anys, per cert.