La costa protegida, la més desitjada
L'Estat certifica que les zones més properes a la costa de l'Ebre no són aptes per a la instal·lació de parcs eòlics marins
Els ministeris de Medi Ambient, Medi Rural i Marí i d'Indústria van aprovar l'estudi estratègic ambiental del litoral estatal de la península, l'anomenat mapa eòlic marí, que permet acotar l'aptitud ambiental de les zones marítimes per a la instal·lació de parcs eòlics marins, la pota que falta a l'Estat espanyol per consolidar l'actualitzada aposta del govern de Zapatero per les energies renovables i la seva posició capdavantera com a tercera força mundial en potència eòlica instal·lada. Al litoral català el nou mapa focalitza les zones no aptes a l'Alt Empordà i al voltant del delta de l'Ebre [vegeu el gràfic], justament els punts més cobejats pels promotors eòlics. La restricció total en les zones més properes a la costa afecta també tot el litoral ebrenc i el del sud del Camp de Tarragona.
En el cas de la desembocadura de l'Ebre, l'àmbit de protecció ocupa una franja de 15 a 18 quilòmetres en relació amb la costa, que embolcalla el delta. A més, l'estudi estén la sensibilitat a tot el litoral gairebé des del cap Salou fins a les illes Columbretes, davant de Castelló, delimitació que engloba, des del delta cap al sud, una de les 15 àrees marines prioritàries de protecció de tota la península sobretot pel paper que juga com a hàbitat d'algunes aus mediterrànies, de les quals n'hi ha d'amenaçades. Tot aquest braç de mar, que arriba a tenir més de 60 quilòmetres d'amplada davant de les costes del Baix Camp, és considerat –a excepció de les zones d'exclusió– zona apta amb condicionants, cosa que requereix aprofundir en l'avaluació de l'impacte ambiental de cada projecte, incloses les possibles conseqüències sobre la pesca local de cada zona.
En general, tampoc no es poden instal·lar molins de vent en zones de menys de 10 metres de profunditat i, després de les al·legacions acceptades a l'Ajuntament de l'Ametlla de Mar envers un projecte impulsat per Explotaciones Ecológicas del Viento davant les costes del municipi, l'Estat sembla que allunyarà en qualsevol cas les instal·lacions eòliques a uns 2.500 metres dels límits terrestres des de Salou fins a Alcanar.
L'establiment d'un mecanisme preventiu de protecció del medi ambient arriba després que les primeres declaracions d'intencions de les elèctriques –Capital Energy projectava un parc marí amb 144 aerogeneradors davant de la costa del delta de l'Ebre– van esvalotar la ciutadania, i la pressió liderada per entitats com la Plataforma Salvem la Mar de l'Ebre i la falta de regulació van fer que la potent firma espanyola ajornés els seus plans inicials. Ara, Capital Energy desaprova que s'hagin establert zones d'exclusió «sense que s'hagi acreditat per què no s'hi poden instal·lar parcs». De fet, l'empresa va aportar als estudis fets per l'Estat els informes d'impacte ambiental que va fer a l'hemidelta sud i a Vinaròs, però, com a mínim en el primer cas, no ha aconseguit el llum verd per als seus objectius. A l'altra cara de la moneda, passat el perill, fonts de Salvem la Mar de l'Ebre admeten que fins i tot s'han «desactivat» com a moviment després que l'ampliació de la Xarxa Natura 2000 ja blindés l'entorn del delta, i es donen per «satisfets» amb el nou marc regulador. Aquest té en compte les necessitats específiques de les desembocadures dels rius pels «riscos de modificació de corrents i sedimentació».
A grans trets, les zones d'exclusió –el litoral valencià presenta encara més restriccions que el del Principat– són les que cal protegir pels valors naturals dels seus ecosistemes marins o els seus recursos pesquers, com a principals factors. El soroll, que pot afectar les rutines dels animals marins, i les conseqüències sobre les dinàmiques del litoral són alguns dels hipotètics efectes perniciosos d'un parc marí.
Zones aptes
Per contra, el mapa determina les zones del domini públic marítim terrestre que, a efectes ambientals, reuneixen les condicions favorables per instal·lar-hi parcs marins. En el cas tarragoní, aquestes zones queden al nord del cap Salou i majoritàriament són allunyades del litoral, a excepció d'algunes àrees de la costa del Tarragonès i el Baix Penedès. Però aquí s'han de matisar dues coses: primer, no s'ha comprovat que el vent pugui arribar a bufar com al sud, i, segon, tampoc no es permetran els parcs en zones amb un important volum de trànsit marítim, com el que es genera al port de Tarragona. Els empresaris, que necessitaran una autorització expressa de la direcció general de la Marina Mercant, reconeixen que «l'energia eòlica és l'última activitat a incorporar-se als usos del mar», on haurà de conviure, com cita literalment l'estudi estratègic estatal, amb «l'aqüicultura, emissaris submarins, esculls artificials, boies oceàniques, dragadors, instal·lacions esportives, accessos als ports d'interès general, zones amb terminals de càrrega i descàrrega» i amb l'àrea d'influència de «les refineries, les factories químiques, petroquímiques i de combustibles líquids, les plataformes petrolieres o similars...». Vaja, com una radiografia de la costa tarragonina.
En resum, els promotors energètics es jugaran les garrofes lluny de la costa de la demarcació, i allà la viabilitat dels parcs no només dependrà del vent i del permís ambiental, sinó de la capacitat empresarial d'assumir el sobrecost que suposa haver de cimentar els aerogeneradors a molts metres de profunditat.
Impacte visual
A més, si bé l'impacte visual d'un parc eòlic marí no es considera un argument «suficient» per excloure'n la implantació, sí que s'ha establert una banda de vuit quilòmetres d'ample des de la línia costanera en què serà necessari un «anàlisi específic de l'impacte visual del projecte». Els efectes de la instal·lació de la línia d'evacuació de l'energia també s'analitzaran en l'avaluació ambiental de cada projecte.
El Ministeri d'Indústria donarà l'autorització administrativa i el de Medi Ambient concedirà l'ocupació del domini públic marítim terrestre. La Generalitat, al seu torn, demana poder avaluar l'impacte sobre el sector turístic abans que es doni l'aprovació dels projectes d'execució definitius.
Lògica o desequilibri
Un cop d'ull a la distribució actual dels parcs eòlics terrestres furga en el greuge energètic en què han quedat instal·lats el Camp de Tarragona i sobretot les Terres de l'Ebre i la susceptibilitat que això ha generat en un territori sobreproductor, que paga una doble factura ambiental i de risc i que obté més aviat poques compensacions i pocs signes de sensibilitat. A Catalunya, la novena comunitat autònoma de l'Estat en el rànquing de potència eòlica, el desequilibri ha esperonat les plataformes en defensa del territori a l'Ebre, contràries a la concentració geogràfica de la proliferació eòlica. L'excusa, o la justificació lògica, segons es miri, és que el recurs energètic del vent, com al mar, només ofereix garanties plenes al nord i al sud de Catalunya, segons l'Associació Eòlica de Catalunya (Eoliccat). El seu gerent, Jaume Morrón, creu que l'aparent desequilibri es podria anar corregint parcialment amb molins més alts, ja que «amb l'alçada s'aconsegueix explotar la més alta velocitat del vent». En relació amb els parcs eòlics marins, la Generalitat, conscient del que ha plogut i plourà, ha volgut fer veure a l'Estat que els futurs projectes «serien més ben acceptats si les poblacions perceben una compensació econòmica, ambiental i social dels efectes no desitjats.»
