El tren del Montseny

La creació del Patronat del Montseny, a partir de la signatura del decret llei que va fer el rei Alfons XIII el 15 d'octubre del 1928, va fer revifar els projectes per construir un sanatori i un hotel d'un miler d'habitacions al vessant de migdia del massís que ja havia previst la Mancomunitat, aleshores ja dissolta. El decret llei fixava la protecció de la muntanya a tots els espais situats per sobre de la cota de 800 metres, però també volia treballar en la promoció del territori i, en aquell moment, es va considerar que això implicava la creació d'aquests dos grans equipaments a una cota d'uns 1.250 metres. El sanatori havia d'anar a sota de la collada Fonda, mentre que l'hotel es pensava aixecar al coll de Santa Helena.

Fer aquest pas implicava també la necessitat de millorar les vies d'accés a la muntanya en un moment en què no existien les actuals carreteres que travessen el massís de sud a nord pel poble de Montseny o Santa Fe. També en un moment en què la fiabilitat dels vehicles tant per transportar persones com materials no era l'actual. Ho recull Joan Maria Gallardo en els articles publicats en les Monografies del Montseny.

La Diputació Provincial va arribar a fer passos per planificar la construcció d'aquests nous mitjans de transport. De fet, segons Gallardo, el 27 de desembre del mateix 1928 es va convocar un concurs d'idees i projectes per tal “d'habilitar l'accés als establiments que es proposa construir a la muntanya a través d'un sistema de transport de caràcter permanent”. En l'època de què parlem, el mitjà de transport més utilitzat i fiable era el ferrocarril, juntament amb sistemes afins de tramvies, funiculars i telefèrics. El transport per carretera només es tenia en compte per a desplaçaments locals i relativament fàcils. Aquest nou mitjà de transport havia de ser capaç de transportar 1.000 persones en cinc hores fins a l'hotel i 666 fins al sanatori. “A pesar del poc temps disponible, el 31 de juliol de 1929, data límit per a la presentació d'ofertes, s'havien rebut set avantprojectes i una oferta de material provinents de representants a Barcelona de les més prestigioses empreses del ram”, escriu. La idea de la Diputació fixava com a punts de sortida les tres estacions de la línia de tren de França: Palautordera, Sant Celoni i Gualba. Des d'aquí, caldria agafar un autobús fins al punt on se situaven les estacions baixes dels diversos sistemes proposats: funiculars, telefèrics i trens cremallera. Les set propostes que es van rebre feien servir dues vies d'accés a la zona on es va preveure el sanatori i dues més fins a l'hotel.

Segons l'estudi de la documentació dels arxius de la Diputació, per accedir al sanatori es parla de la via Tordera, que “partia del punt on en aquell moment acabava la carretera que, venint de l'estació [de Palautordera], hauria d'arribar al poble del Montseny”. “Els traçats muntanya amunt eren tots diferents però coincidien a seguir els vessants dels torrents de Ritronyes o bé de la Sorra, que eren els que oferien millors possibilitats d'aconseguir la característica pujada en línia recta dels funiculars i telefèrics”. La segona opció era la via Fontmartina. En aquest cas, se sortia de les proximitats de Sant Esteve “potser als encontorns de Santa Magdalena”. “Podria seguir el vessant esquerre del contrafort que forma la carena de puig d'Arques deixant el passatger just al mateix sanatori.” Aquesta opció va ser menys utilitzada pels enginyers que van presentar projectes per la seva llargària (de quatre a cinc quilòmetres) i perquè el traçat no era en línia recta.

Per a l'hotel, la primera opció era més problemàtica per accedir fins a Campins, que no pas per a la construcció d'un sistema de transport fins a Santa Fe. En el cas de Gualba, es pensava l'estació inferior del funicular una mica més enllà del nucli urbà. “La pujada era més difícil, ja que el recorregut al llarg de la carena principal de la muntanya, que moria allí, era llarg i de perfil irregular. El seu vessant sud era bastant viable però el nord presentava una orografia molt difícil plena de roques i penya-segats.”