Una qüestió de tarannà

Manuel Valls ho tenia més fàcil perquè jugava en camp propi, mentre que Mariano Rajoy era a l'estranger, però la ubicació de l'acte d'ahir no era l'element més determinant: va quedar clar que són tarannàs diferents. El primer ministre francès va arribar el primer –tard sobre l'horari previst, això sí que ho tenen en comú tots els caps de govern–; després de saludar els responsables polítics locals, immediatament es va plantar davant de la multitud de càmeres i micròfons dels periodistes (que esperaven des de ja feia una parell d'hores) per atendre les seves preguntes. Com sempre passa en aquests casos, les preguntes dels periodistes francesos –tot i ser a Montesquiu– les haurien pogut fer a qualsevol lloc del món: sobre el debat d'ahir a l'Assemblée Nationale, sobre el terrorisme islàmic...

Quan va arribar Mariano Rajoy, després de les salutacions de cortesia, directe cap a l'acte d'endollament de la interconnexió i res de preguntes ni d'atendre els mitjans. Segurament l'aportació destacada del cap de govern espanyol ahir a Montesquiu va ser precisament la incorporació al programa d'actes del concepte pantalla de plasma: a la cerimònia simbòlica de connexió de la línia elèctrica internacional, a l'entrada del túnel, només hi tenia accés un grup reduït de mitjans per gravar les imatges oficials, mentre la resta de convidats i el gruix de periodistes presents ens ho miràvem en una pantalla de plasma, des de la vela instal·lada uns centenars de metres més enllà.

L'argumentació oficial era que a la boca del túnel no hi hauríem cabut tots i que des del punt de vista de la seguretat hauria estat impossible de gestionar, tot i que sobre aquest aspecte feia la sensació que hi havia tanta o més gent de les forces de seguretat com convidats i periodistes. En cada turó o collet dels voltants d'aquell paratge es veien gendarmes a l'aguait.

Un cop feta la connexió simbòlica, els dos caps de govern i el seguici sí que van venir cap a la vela, on se'ls havia preparat una tarima, per a les declaracions formals i discursos, i prou. Res de preguntes ni roda de premsa. Valls ja ho havia fet i amb Rajoy no toca. Però, fins i tot en aquests discursos oficials i escrits anticipadament, Valls hi va saber introduir algun element més proper; per exemple, dient que li feia una il·lusió especial fer aquesta inauguració “a pocs quilòmetres” del país on havia nascut. Prèviament, també havia explicat a la premsa que quan marxés de Montesquiu faria una parada a Argelers de la Marenda, al monument dedicat a la Retirada.

No només això, sinó que, mentre esperava el seu homòleg espanyol, el polític francès va entrar a la vela a fer un cafè enmig de tots els convidats. Com que li van explicar que la persona que li servia el cafè, l'encarregat del càtering, era un antic jugador de rugbi de l'USAP, Thierry Astruc, li va preguntar: “Quan podrem tornar a sentir L'estaca a l'Stade Français”? Ho va dir en francès, és clar, però referint-se a l'any en què l'equip de rugbi de Perpinyà (que té com a himne la cançó de Lluís Llach) va guanyar el títol de campió de França. També va explicar a Astruc que coneix una mica aquesta zona perquè de petit, “quan encara hi havia les pessetes”, venia amb els seus pares cap a Girona i anaven en un restaurant on, de primer, sempre servien anques de granota i després, botifarra. Botifarra va ser l'única paraula catalana que li vaig sentir a dir ahir, això sí, pronunciant les r d'una manera gairebé perfecta.

O sigui que, a banda de veure com connectaven la MAT, ahir vaig aprendre que Manuel Valls, quan era petit, venia a Girona, on menjava anques de granota i també botifarra, i que a més coneix L'estaca i l'USAP. De Mariano Rajoy no n'he après gran cosa més del que ja més o menys sabia: que plantar-se davant dels periodistes no és gaire el seu fort, que les pantalles de plasma li agraden i que ara està intentant exportar aquesta pràctica a Europa.