El debat del futur de la Devesa

L'Ajuntament de Girona i
alguns habitants que ens hi hem implicat tenim aquests dies entre mans una certa agitació i debat sobre la Devesa. Virtuts, patologies, potencial d'aquest lloc especial; actituds a prendre, qüestions d'utilitat, de significat... Al debat, recurrent des de fa quaranta anys, la qüestió pren ara la fórmula d'un nou pla especial urbanístic.

Les aspiracions són múltiples: que hi creixi l'ús social, que s'incardini a la geografia fluvial del Ter, que es faci més permeable a la vialitat que l'encotilla, que es pugui vetllar raonablement per la salut dels arbres, que hi hagi usos diversos amb poca edificació. I tantes d'altres, encertades o no, plausibles o il·lusòries. Voler i doler, està bé.

Amb prou diferència respecte a dècades recents, avui gaudim de parcs al centre urbà, fills de l'esforç municipal democràtic: el petit Palol-Bertrana, el de Fontajau, el del Migdia, el Central quan s'hagi restablert. I d'itineraris de passeig, d'esport i de lleure. Un panorama millor que el 1979, quan la Devesa s'esllanguia en solitari. La singularitat de la Devesa i les seves servituds són de més bon afrontar quan ja no cal que faci tots els papers de l'auca. Tot i així, el mercat setmanal, l'activitat firal i l'exagerada dictadura de les atraccions de Fires no troben de moment altra opció que colonitzar l'arbreda de manera intermitent.

Aquestes notes potser serviran al debat. La primera és que la protecció legal de la Devesa no és una fotesa. Significa que no és només nostra. La ciutat i el país quedem compromesos amb el món a conservar les virtuts d'un lloc excepcional. No pas intocable, però valuós. Pel valor del projecte vuitcentista d'en Martí Sureda? No ben bé: pel resultat que ens n'ha arribat. Per la descomunal i obsessiva repetició de l'arquitectura arbòria, filla natural d'un acte artificial. Ras i curt: per la seva bellesa.

La segona: la comunió amb el Ter és una temptació suggestiva. L'elevació de la mota del nord, on es fa mercat sobre asfalt, és enutjosa i subsumeix l'arbreda de Llevant a una posició antipàtica. Oblidar la por a l'aiguat, origen de la Devesa, i transgredir el mur del Nord per fer-ne una riba amable és temptador. Un eco amb el parc de Fontajau, un fondal comú. Plausible. Però la transgressió no és virtut per ella mateixa. Vegem-ho. La vora nord –del pont de Fontajau fins a l'aiguabarreig amb l'Onyar– no és homogènia. Tant els extrems com les impostes dels ponts de la Barca i de França deixen ben poc marge i reclamen mur i no terrasses. Unes terrasses vers el Ter semblen factibles només a un tram central, a llevant del passeig de la Sardana. I, tot i així, els esbossos municipals esbandeixen molta arbreda per a aquesta genuflexió davant del Ter. Massa, massa esbandida. Recordem que un passeig de miranda i un mur de vora són també una relació amb el paisatge. I sapiguem constatar, sense naturalismes naïf, que la Devesa és un “immens test” incrustat a la geografia fluvial.

Una tercera nota sobre la facilitat d'entrar-hi, la permeabilitat.
A la Devesa hi ha més problema de perifèria que pas de substància. Cap drama, però clarament millorable. Per l'extrem oest hi ha connectivitats latents amb la península malgirbada del Güell,
darrere de l'Auditori; també per l'oest, amb el passatge Massaguer des de les places Palol i
Bertrana, avui dubitatiu. Per l'extrem est, el desnivell amb el pont de la Barca reclama estudi. Pel centre, l'embocadura del passeig de la Sardana és prou bona i tampoc Ferran Puig dóna per a gaire més. I, en canvi, és amb Ramon Folch i al Rellotge on hi ha més contradicció. Un coitus interruptus frustrant. Els suggeriments municipals s'entretenen amb quin vincle trobar amb el pont de Sant Feliu i el Barri Vell; i amb una certa tírria a l'espai obert de la Copa. I, en canvi, és al Rellotge on hi ha un problema gruixut. Tal vegada la gosadia de la riba nord s'ha d'aplicar aquí, fins i tot posant en solfa la meitat dels jardins francesos (que no són res de l'altre dijous) per obrir amb solvència un punt ara esquifit, antifuncional.

S'ha dit força que la franja d'aparcament intensiu entre Ramon Folch i Ferran Puig és una barrera a abatre. Discrepo. És només una molèstia visual, amb arbres fracassats. Una renúncia a aquest aparcament seria estèril, perquè la geometria urbana entre la Gran Via i la Devesa no és fluïda. Simplement, les travessades a peu s'han d'ubicar bé. Altra cosa pot ser la gestió longitudinal d'aquest tram. Un petit canvi a la geometria de les rotondes permetria un ús diferenciat i reversible dels carrils, alliberar el tercer braç de la Devesa, fins i tot ubicar-hi el mercat.

Un quart parer, ara sobre les colonitzacions fixes i estacionals. Al Camp de Mart, hi ha recintes esportius útils. No sabem el futur de l'activitat firal, no tenim de moment altra opció i la Fira té tradició a la Devesa. És veritat que el buit obert del Camp de Mart és un contrapunt valuós al ple massiu de l'arbreda. Però no hi ha res d'irreversible en pensar que recuperar-lo bé impliqui redimensionar-lo. Mentre sigui un gran espai regular i obert quasi tot l'any. Altra cosa són les atraccions de Fires, tirania de quilowatts, vehicles pesants i decibels sobre una Devesa fisiològicament fràgil. Al temps actual –parcs temàtics i d'atraccions arreu– aquesta exageració s'ha de reduir i, al meu parer, hauria de romandre, més continguda, a la Devesa.

I arribem a una cinquena nota. A les premisses municipals d'avui, la millora de salut d'una part dels arbres s'endevina coartada subtil d'una altra voluntat. Un canvi substantiu d'allò que defineix la Devesa: la isotropia de la plantació, la intensitat de l'arbreda, tant d'eixos principals com als requadres interns, la catedral d'arbres. Una invocació minuciosa del projecte d'en Sureda vol recolzar un buidat dels requadres. Una tala que s'anuncia quirúrgica i sanitària, amb reposició progressiva a llarg termini. Entenguem-nos bé: només faltaria que l'Ajuntament no pogués talar arbres si cal i la cura fitosanitària és un objectiu, com ho ha estat fins ara. Però si allò que en resultés, volgut o atzarós, fos que els eixos principals conservessin els plàtans però la massa arbòria interna cedís el pas a unes clarianes d'herbei per jaure-hi en xandall, la Devesa deixaria de ser-ho. Estimem la Devesa per com és i perquè és bella, com estimem la bella Catedral que tan poc fem servir. Per prendre el sol a l'hivern tenim altres verals.