«Lleida ha fet un canvi de mentalitat i ha desterrat les actituds victimistes»

–«Fer un aeroport a Lleida va ser una decisió política, amb voluntat de reequilibrar el territori. Ha de donar noves oportunitats de creixement a l'economia i la societat lleidatanes. Estem satisfets del ritme constructiu. Tot i les dimensions de l'obra, s'ha construït de pressa. Aquest octubre marxaran els paletes, i entre novembre i desembre podrem fer els primers vols. De fet, al voltant de Nadal arribaran els primers vols, lligats a l'oferta turística de la neu.»

–«Hi havia l'expectativa equivocada que el TAV aportaria molts visitants, provinents sobretot de Madrid, que des de Lleida anirien després en autocar o taxi fins al Pirineu. Però la realitat és que fer això carregant bosses i esquís... L'aeroport de Lleida-Alguaire s'ha fixat altres objectius. Esperem viatgers d'arreu d'Europa. Serà una opció molt atractiva per a un turista del Regne Unit o de Portugal, per exemple, que arribarà a l'aeroport, tindrà transport coordinat cap a la destinació, en arribar a l'habitació de l'hotel ja s'hi trobarà les maletes i el material, gestionat des del mateix taulell de facturació de l'aeroport. Estem treballant en fórmules d'aquest estil. I no serà només un aeroport d'atreure turistes. Connectarà Lleida, els seus ciutadans, la seva universitat i el seu parc empresarial amb ciutats europees.»

–«Són negociacions obertes que fins que no estan del tot tancades és millor no revelar. El conseller Nadal ja va avançar a l'estiu el nom d'una d'elles [Ryanair], però n'hi ha més. S'ha parlat amb molta gent. S'ha fet una tasca de promoció molt intensa.»

–«Sí, serem un cas únic a l'Estat, el primer aeroport fora del monopoli d'AENA. I ho fem, a més, amb un consorci on també es troben les institucions i el teixit empresarial i econòmic locals.»

–«Actualment el canal és la segona inversió en obra pública més important de Catalunya. Només la supera la línia 9 del metro. Ni la Generalitat ni l'Estat no continuaríem aquesta inversió si no fos amb l'objectiu d'enllestir-lo amb èxit, i aconseguir una transformació econòmica a les terres de Lleida tan important com la que va significar el canal d'Urgell al segle XIX.»

–«El problema ve de lluny. Quan van arribar els primers avisos de la Unió Europea es va optar per una certa fugida endavant, sense fer cas de les possibles sancions. Ara, a l'actual govern li ha tocat agafar el bou per les banyes i arreglar la situació. La protecció de tantes hectàrees ens obliga a tots a fer un gran esforç de bona gestió. Ningú no ha dit que no es pugui regar a les zones ZEPA i protegir al mateix temps les aus en perill d'extinció. Cal estudiar cada cas, i definir amb realisme i sensatesa la gestió del canal. Hi ha una Europa verda, humida, però també una Europa seca, estepària, amb valors naturals i paisatgístics que hem de preservar, però també hem de crear vies de progrés per a la gent que hi viu.»

–«La proposta que fan les entitats que signen el manifest té un gran mèrit. Conjugar els valors de l'agricultura tradicional i el paisatge amb la gestió moderna i productiva dels recursos, aprofitar el Segarra-Garrigues per fomentar també el turisme i altres sectors econòmics són apostes interessants. Però, sobretot, han posat en relleu que les terres de Lleida d'avui han de desterrar les actituds ploraneres, de queixar-se que a Barcelona no se'ns entén, que som pocs i no comptem per a res, la cultura del ‘no hi ha res a fer', i agafar el model de la Toscana o la Provença i fer un salt de qualitat. Jo crec que aquest salt ja l'hem fet. La societat lleidatana ha canviat molt els últims 30 o 40 anys.»

–«Ara, cal que aquest canvi també sigui visible des de Catalunya. Amb les dades a la mà, Lleida ha fet un canvi enorme, de mentalitat, de producció cultural, d'ambició. Lleida crec que és avui la segona ciutat de Catalunya. Per situació geoestratègica, i de contrapès respecte de la Catalunya metropolitana, crec que pot exercir molt bé aquest rol. En canvi, les actituds victimistes jo crec que pràcticament han quedat desterrades.»

–«Jo crec que, més que un antagonisme territorial, es va produir un antagonisme entre el món agroalimentari i el món metropolità. No era un assumpte entre Lleida i Barcelona, sinó entre dos models socioeconòmics. I aquí sí que hi ha encara molt a fer. Vaig llegir aquells dies articles que em van indignar. Alguns opinadors parlaven amb un total desconeixement del sector agrari català, com si encara fóssim al segle XIX. És com si des d'aquí tinguéssim una visió del món industrial metropolità de principis del XX. Aquí sí que hi ha feina a fer.»

–«A mi, personalment, em sembla que s'ha de tenir una visió més ampla. I el fons del debat és si hem de tenir una democràcia profunda, on els ciutadans poder opinar lliurament i plantejar-se l'autodeterminació per mitjans pacífics, o bé una democràcia tutelada. Preguntar no és ofendre. El dret d'un municipi a preguntar-se sobre l'autodeterminació o sobre un assumpte urbanístic hauria de ser intocable.»