Les naus oblidades

Conegut popularment com el Detroit reusenc durant dècades, la cinquantena de naus industrials que envolten l'avinguda Pere el Cerimoniós i els carrers propers (Roseta Mauri, Prous i Vila, Antoni Fabra i Ribas...) mostren la cara menys amable del pas del temps, l'abandonament i la incertesa sobre el desenvolupament urbà d'aquest àmbit. El que originàriament estava a la perifèria de la ciutat en un entorn poc massificat com eren les Cases Barates i rodejat d'horts s'ha convertit en una zona relativament cèntrica de la ciutat que, a més, és molt propera a l'estació d'autobusos, per on un gran nombre de turistes accedeixen al nucli antic de Reus.

Aquesta àrea, on antigament hi havia un gran nombre de negocis relacionats amb la reparació d'automòbils –d'aquí ve la vinculació amb la ciutat nord-americana–, està majoritàriament desocupada o reconvertida precàriament en comerços que no tenen res a veure amb el seu passat. Un àmbit professional, el de la reparació de cotxes, que fa temps es va traslladar preferentment als polígons industrials de nova creació i que ha deixat el camp lliure perquè s'instal·lin, en el millor dels casos, comerços com ara basars, o perquè s'acumuli la brutícia en unes naus abandonades que desapareixeran quan la construcció torni a repuntar.

Tot i que el percentatge de naus sense ús és avui majoritari, encara es mantenen alguns negocis amb bona salut lligats al passat de l'àrea. Un dels exemples més paradigmàtics de permanència comercial és el taller familiar Zaragoza-Alcaine, que es va establir inicialment en aquest espai cap a finals dels anys cinquanta. D'aquesta manera, cap al 1958 o el 1959, el pare de Dolors Alcaine, Cèsar Alcaine, juntament amb un altre soci de cognom Robert, va fundar un taller de planxisteria anomenat Roal. Aquest establiment, que després es va anomenar Planxisteria Alcaine quan va plegar un dels fundadors del negoci, va ser un autèntic pioner. “El sostre de la nau del costat, tallers Guillemat, era de fusta i la nostra ja era de ciment”, explica Dolors Alcaine, per indicar que el seu establiment va incorporar millores d'infraestructura respecte al veí i per mostrar, d'aquesta manera, que les condicions de treball eren diferents.

Tot i ser molt jove en aquella època, l'actual mestressa del taller recorda com l'ofici ha canviat molt des d'aleshores. “Aquí van arribar a treballar deu persones i ara som tres”, explica, per mostrar les transformacions d'una feina que entre els cinquanta i els seixanta va fer un salt quantitatiu a la ciutat paral·lelament a la popularització dels automòbils. D'aquesta manera, els vehicles de motor que hi havia a Reus el 1956 no arribaven ni al miler, mentre que tan sols una dècada després, el 1968, ja hi havia censats 7.211 vehicles a la ciutat, segons les dades recollides en el llibre Automòbils a Reus: del primer cotxe a l'actualitat, de l'historiador Joan Navais. Alcaine hi afegeix que “aleshores es treballava dins del taller, però també al carrer”, un fet avui impensable en una via de gran circulació, llavors sense asfaltar.

Uns canvis que s'aprecien en les fotografies que té la família del seu negoci i que els fan recordar altres anècdotes com ara que el fundador també va construir el trenet que recorria Salou quan tot just començava a esclatar el boom turístic.