Les piràmides del poder i l'Empordà

Després que cartes, articles i entrevistes sobre el desdoblament de la C-31 entre la Tallada i Torroella de Fluvià han sortit a la premsa, tots els actors, de mica en mica, es van posicionant. En un primer moment van ser cartes escrites pels veïns i veïnes dels pobles afectats denunciant el brutal impacte de l'obra a la plana empordanesa. Més tard va ser el món cultural i intel·lectual qui va donar la seva opinió. En veure que el tema portava cua i debat al territori, el conseller Nadal va decidir actuar i defensar-se ell i els seus «èxits» en dos articles publicats aquest setembre. També Salvem l'Empordà vam donar el nostre punt de vista, respectuós però crític amb el pensament oficial i el tarannà del poder centralista barceloní.

Ben aviat, veient que el tema continuava sent el pa de cada dia, Joan Armangué i altres càrrecs socialistes del Baix i l'Alt Empordà han sortit ràpidament a donar suport al seu conseller. Un suport amb to nerviós i poc respectuós, criticant entitats i personalitats contràries als plans de Nadal, entrant, fins i tot, en desqualificacions personals. Els càrrecs socialistes de l'Alt i el Baix Empordà s'han alineat amb el partit deixant de banda l'opinió de la gent del territori, i tots diuen el mateix, el mateix que el conseller Nadal. Així el pensament deixa de ser seriós i passa a ser servilisme cap al partit i més específicament cap al conseller de torn.

En aquests moments en el món polític català hi ha un fort terratrèmol de credibilitat. Es qüestiona el finançament dels partits i els informes cars i inútils que s'han encarregat. I mentrestant, els partits guarden silenci fent real la frase siciliana «veritat que no ens farem mal?» Si s'estira el fil sortiran noms i cognoms d'empreses, de personalitats, de caixes i de bancs. No cal anar a València ni a Mallorca, ni a la Itàlia de Berlusconi. Diuen que Catalunya és un oasi. Però fa temps que alguns denunciem que en realitat és un pantà d'aigües poc clares. Convé un canvi radical en la manera de fer. Cal controlar els partits i posar fi a la partitocràcia que valora més la fidelitat a la direcció que no pas la feina feta pel ciutadà. Cal anar a llistes obertes, i que el diputat hagi de guanyar-se les garrofes escoltant i donant explicacions de la feina feta als seus votants.

Tot aquest clavegueram surt a la llum quan es veu que la majoria d'alcaldes de pobles petits es posicionen a favor del partit i s'allunyen del que convé als seus veïns, potser per escalar dins el partit i mantenir els seus sous i càrrecs. Si no diuen amén a la direcció del partit es queden sense les suculentes subvencions per al municipi i de retruc se'ls tanquen les portes a les seves ambicions de poder.

Si repassem els percentatges de vots dels partits majoritaris tenint en compte el vot en blanc i l'abstenció, es veu que aquells que parlen de majoria en realitat no arriben ni al 30% del cens electoral. Aquests mateixos que es creuen «majoritaris», a més, es permeten el luxe de criticar, com va fer Joan Armangué, aquelles plataformes i veus que ells consideren «minoritàries», que titllen de «cultura del no». Una denominació amb què els udoladors oficials etiqueten qualsevol oposició i crítica als seus plans.

La gent que, com Joan Armangué, critica tant aquestes plataformes deu estar nerviosa. Suposo que deuen observar, per exemple, que en les darreres eleccions municipals de Figueres un referèndum sobre el trasllat de l'estació de tren del centre de la ciutat va treure més vots que el partit majoritari. Es veu que hi ha certs alcaldes i càrrecs que prefereixen cobrar les milionades que els prometen per tal de tirar projectes endavant abans d'escoltar i saber què vol la gent del territori. Alguns projectes, com el que actualment hi ha sobre la taula, la implantació de 64 monstruosos molins de a la plana empordanesa més alts que la torre Agbar de Barcelona, poden condicionar el nostre futur i els dels nostres fills, una decisió massa important perquè no puguem dir-hi res.

Cadascú pot tenir la seva opinió i les seves raons per tal d'estar a favor o oposar-se a cada projecte, el que no podem acceptar en un país en teòrica democràcia és que els udoladors oficials del poder qualifiquin les plataformes en defensa del territori com a fermes defensores de la cultura del no, sense cap argument ni capacitat per donar cap explicació. Potser son ells els que no tenen cap argument i aquesta és la forma fàcil de desqualificar aquells que potser en tenen algun. Cal fomentar el pensament crític.

En la societat que vivim, val més tenir un camí personal –encara que t'assenyalin amb el dit– que no pas seguir el ramat de xais… com deia el gran Georges Brassens a La mauvaise reputation.No, no anem pas bé. Quin trist futur ens espera a l'espècie humana i a la nostra comarca amb aquests comportaments…