Manual per a un Ikea a Salt
debat El govern local vol saber si els saltencs estan d'acord que l'empresa s'hi instal·li, però que tot plegat es concreti també dependrà de canvis legals i dels inversors projecte Té contraprestacions com la reserva de milers de metres per a pisos
La llei imposa restriccions que impedeixen que es pugui fer ara
La celebració d'una consulta a Salt per saber si la ciutadania vol el desenvolupament del sector sud porta associada de manera implícita la pregunta de si els saltencs volen que s'instal·li un Ikea a Salt. Aquesta possibilitat comporta contraprestacions urbanístiques. Ikea encara no ha presentat cap projecte –almenys públicament–, però sí que ja ha expressat als governants locals la voluntat d'obrir-hi una botiga. Pels partidaris del desenvolupament –en el ple, en principi, tots els grups menys Independents per Salt (IpS-CUP), que forma govern amb ERC–, que el sí guanyi la consulta podria ser el més fàcil de tots els reptes que cal superar. I és que hi ha una sèrie d'entrebancs legals que ara per ara impedeixen que Ikea vagi a Salt. I, encara que es resolguin, el desenvolupament dependrà de manera ineludible de la voluntat dels inversors privats. Faran falta més grans empreses que s'hi vulguin instal·lar –amb Ikea i prou és insuficient per fer-ho rendible per a tothom que hi ha d'invertir–, que els propietaris dels terrenys hi puguin guanyar amb la venda de les finques, que es prevegi una superfície total de sòl residencial superior –encara que sigui un metre quadrat més– a la de sòl comercial... Tot queda condicionat, doncs, si és que es vol tirar endavant, a decisions polítiques que no depenen en darrer terme dels saltencs ni del consistori, sinó de
la Generalitat i del Parlament, i a decisions empresarials que evidentment buscaran la rendibilitat en les inversions.
Els impediments legals
Instal·lar una botiga a Salt amb una superfície de, per exemple, 30.000 m² d'espai comercial –l'Ikea de Sabadell té 40.000 m²– és impossible a hores d'ara, ja que el màxim està fixat en 2.500 m² segons la legislació vigent.
Només poden tenir establiments més grans els municipis caps de comarca o que tinguin més de 50.000 habitants –Salt no ho és, i té poc més de 30.000 habitants–. S'han fet excepcions, però: els municipis amb una població estacional molt alta que tinguin l'equivalent durant l'any a més de 50.000 mensuals –per exemple, a les comarques gironines, Lloret de Mar–. Altres excepcions són les fetes a mida d'algun municipi concret, com Blanes. A efectes d'instal·lació de grans establiments, té la consideració de cap de comarca perquè té hospital comarcal, biblioteca d'àmbit comarcal, estació de busos interurbana i jutjat de primera instància. L'anterior govern de Salt, presidit per Jaume Torramadé (CiU), va arribar a plantejar una alternativa aprofitant l'excepció feta amb Blanes per incloure-hi Salt. Es tractava que les autoritats competents traguessin tots els condicionants de l'excepció feta amb Blanes menys el de l'hospital comarcal. Si s'hagués fet, se n'haurien beneficiat Salt i un municipi de Barcelona, de manera que tampoc hauria estat obrir les portes a grans establiments arreu. L'opció plantejada pel govern de Salt, però, va rebre una resposta negativa.
La TUC supramunicipal
Aleshores es va explorar una altra possibilitat: incloure en la llei d'acompanyament de pressupostos del 2014 una modificació per la qual els municipis amb més de 30.000 habitants que fossin nuclis conurbats amb un altre de més de 50.000 habitants –en aquest cas, Girona– passessin a considerar-se municipis assimilats a efectes de la llei comercial. Només hi entraven Salt i Sant Fruitós de Bages, però CiU ho va tombar al Parlament. A Salt planava la sensació –i la convicció– d'haver estat enganyats. Es va obrir, llavors, una nova porta: la possibilitat que els municipis de l'àrea urbana formessin una trama urbana consolidada (TUC) supramunicipal, sempre que hi estigués d'acord el municipi més gran, Girona. I es va endegar, però s'hi va limitar l'autonomia municipal per ampliar posteriorment les trames urbanes municipals existents. Qualsevol ampliació que volgués fer un dels municipis havia d'estar aprovada per una majoria de tres quarts dels que formaven la TUC supramunicipal; és a dir, quatre dels cinc que la integraven.
D'aquesta manera, perquè Salt pogués incloure en la seva TUC els terrenys per fer-hi establiments comercials, li caldria el vistiplau d'almenys tres dels altres municipis. Tot i que aquesta seria una manera de desllorigar jurídicament la qüestió –si bé caldria comptar que els altres municipis ho vulguin, cosa poc probable vista la posició presa fins ara–, la TUC supramunicipal encara no existeix. Se n'ha frenat l'aprovació a Urbanisme, en espera de modificacions i sense previsió de resolució ràpida.
Tot plegat exigirà, doncs, pel que fa als entrebancs jurídics –i si la consulta popular acaba amb un resultat favorable al desenvolupament del sector sud–, que s'iniciï un període de negociacions que requerirà unitat i força al govern de Salt per pressionar amb possibilitats d'èxit els ajuntaments veïns i la Generalitat i convèncer-los de les virtuts de fer un Ikea a Salt.
El desenvolupament dependrà en darrer terme dels inversors privats
J. NadalSi les qüestions legals relatives al desenvolupament i a la creació de grans superfícies comercials al sector sud de Salt es resolen, quedarà encara un escull important i gens menyspreable perquè s'executi el projecte: la implicació dels inversors privats, inevitable per dur-ho a terme.
La parcel·la és la que està entre l'AP-7, el camí dels Carlins, el carrer Marquès de Camps i la C-65 (sortida de l'autopista). En aquest àmbit, molt delimitat, és on s'ha d'instal·lar l'empresa sueca –o la companyia que sigui, si és que al final no és un Ikea–, en una porció globalment petita, però també les zones verdes, la reserva de sòl per a equipaments, l'espai residencial i la xarxa de carrers i carreteres. Cal fer la urbanització del sector, ja abans que s'hi posi cap empresa. Això vol dir fer subterrànies les xarxes de llum, aigua i clavegueram, així com fer els projectes de desenvolupament i les obres. Tot plegat té previsiblement un cost de milions d'euros. Lògicament, els propietaris dels terrenys on l'empresa es vol instal·lar no faran res si no en poden treure guanys i, per tant, se'ls hauran de comprar les ganes. I és probable que els propietaris del terreny pel qual haurà de passar la carretera d'accés des de l'autopista fins a la porta d'Ikea –es preveu que a la sortida de l'autopista hi hagi un ramal que faci tota la volta per la dreta i que passi per sota l'accés a l'AP-7 per dirigir-se cap a la botiga– vulguin prendre part en el que l'empresa estigui disposada a pagar pels terrenys que ocupa efectivament. Això obligarà a fer una reparcel·lació de tota l'àrea per repartir càrregues i beneficis. D'altra banda, caldrà veure quant està disposada a pagar Ikea. Conscients del poder d'atracció que tenen, que transcendeix l'àmbit comarcal i fins i tot de la demarcació, i el nombre de llocs de treball que generen, voldran aprofitar-ho per abaratir els costos d'instal·lació. Tot plegat
fa preveure que amb la inversió d'Ikea no n'hi haurà prou per pagar-ho tot i,
per tant, caldrà que també s'hi instal·lin altres companyies per fer viable un projecte que és una possibilitat real –com ho ha estat en molts altres municipis–, però que alhora és altament complex i reclama encaixar molts factors i interessos. Sembla evident, doncs, que entre els entrebancs legals per fer-ho tot possible, el vistiplau de les administracions corresponents, l'elaboració del projecte i l'execució per part de privats..., la instal·lació d'Ikea, si Salt i tothom ho vol, trigarà anys.
