La poètica de la mort
simbòlic
El cementiri nou d'Igualada, obra dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, destaca per la seva simbologia i la seva integració en l'entorn natural de la riera d'Òdena
La maqueta del projecte va ser adquirida pel MOMA de Nova York i Miralles, mort prematurament l'any 2000 als 45 anys, està enterrat en el mateix cementiri
És un espai plede símbols, de retòrica. Tot està pensat com una narració al voltant de la vida i la mort
En algunes ciutats, els cementiris s'han convertit en autèntics centres d'atracció turística, principalment per les personalitats que allà hi ha enterrades. Passa així en grans capitals com París, Nova York o, fins i tot, Barcelona. Però no és tan habitual trobar un cementiri on l'interès estigui en l'indret mateix.
Això és el que passa amb Igualada i el seu cementiri nou, dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, una obra poètica, singular i plena de simbolisme que va sorprendre quan es va construir, entre els 80 i els 90. En aquella època, el cementiri vell d'Igualada estava al límit de la seva capacitat i el creixement de la ciutat l'havia integrat a la trama urbana. Calia pensar un nou espai per al descans dels difunts i, per això, el consistori va convocar un concurs el 1983 en què Miralles i Pinós es presenten amb el projecte Zementiri, que resulta guanyador. Era una proposta allunyada de la concepció tradicional, que volia mostrar la instal·lació com un parc on passejar. Les obres comencen el 1988 i quatre anys més tard s'inaugurava.
El resultat de la idea sorgida del cap de Miralles i Pinós va ser un cementiri integrat a l'entorn natural que l'envolta, amb la riera d'Òdena a només uns passos i un espai ple de símbols, de retòrica. No hi ha elements abstractes al cementiri d'Igualada, tot està pensat com una narració al voltant de la idea de la vida i la mort. Per exemple, el passeig principal on es troben els nínxols està ple de troncs incrustats al sòl. La idea dels dos arquitectes amb això era reproduir el corrent d'un riu en una clara al·lusió al poeta espanyol Jorge Manrique.
A banda de tot el simbolisme que envolta l'obra, Miralles i Pinós també van treballar la integració del seu projecte a l'entorn. I és que el cementiri està amagat a ulls de qui vol accedir-hi. En un primer terme, sorprèn la seva ubicació, al límit d'un dels polígons industrials d'Igualada. Després, en arribar allà, només un petit cartell a la porta d'entrada a una gran esplanada ens indica que allà es troba el cementiri. Els arquitectes van dissenyar aquest riu en forma de Z on estan situats els nínxols per sota del nivell del sòl, baixant en direcció a la riera d'Òdena. El gris discret del formigó que predomina al cementiri també té la seva explicació, ja que és molt semblant al color de la terra que hi ha als voltants i, fins i tot, els talussos sobre els quals se sustenten els camins del cementiri estan fets amb pedres per evitar la fredor que transmet un mur homogeni.
Però potser el fet més simbòlic del cementiri és que hi està enterrat el mateix Enric Miralles, mort prematurament als 45 anys el juliol del 2000. Amb la seva pèrdua, ens deixava una de les figures clau de l'arquitectura catalana de finals del segle XX amb un univers creatiu impressionant i autor també de la reforma del mercat de Santa Caterina a Barcelona. La idea que si Miralles no hagués mort tan aviat estaríem parlant d'un arquitecte de nivell mundial és gairebé unànime i, sense anar més lluny, la maqueta de la seva obra a Igualada va ser comprada pel MOMA de Nova York. Qui s'acosti al cementiri nou d'Igualada es pot apropar a la cripta on es troben les restes de Miralles i veure els missatges de record escrits per admiradors de tot el món.