Un país de cigonyes
La cigonya blanca s'ha acomodat a la demarcació i trenta-vuit anys després del primer intent de reintroducció ja hi ha 125 parelles nidificants estables
Veure cigonyes encara meravella, però ja no és un fet excepcional
La cigonya blanca ha passat de ser un habitant ocasional, únic i car de veure, a un ocell que, de mica en mica, s'ha sabut fer lloc i assentar-se de manera estable a les comarques gironines. L'espècie Ciconia ciconia, coneguda com a cigonya blanca, habita de manera sedentària a les nostres contrades. Fins a 125 parelles estables de cigonyes nidificants hi viuen, la gran majoria a l'Alt Empordà, bàsicament al voltant de dos centres de reintroducció, el dels Aiguamolls de l'Empordà i el del castell de Peralada, on nien 123 de les seguides per experts, els mateixos que l'any 1988 coneixien que només una sola parella s'havia establert a la demarcació. La proliferació actual ja és espontània i l'augment de parelles ja no es basa, com succeïa anys enrere, a acampar pollets nascuts a altres hàbitats, fer-los perdre l'instint migratori i cuidar-los a distància perquè la mala fe humana no els acabi la vida abans d'hora.
La reintroducció de la cigonya blanca ha tingut més de deu projectes arreu de Catalunya des del 1987, quan es va afrontar el primer als Aiguamolls. Aquell ja es va fer amb un coneixement suficient perquè l'èxit estigués mínimament assegurat. El primer, que no va resultar, s'havia engendrat al voltant de l'any 1978, coincidint amb l'impuls ferm de l'ecologisme naturalista per salvar els Aiguamolls.
Els primers vuit polls havien arribat de Càceres el 1978 i es van alliberar a l'estany de Sant Joan. Havia estat una iniciativa de l'ornitòleg Jordi Sargatal, que els va anar a buscar en cotxe i que va comptar amb l'ajuda del cap d'Icona a Girona, Salvador Alemany. No va resultar: van migrar però no van tornar. El 1979 una parella va niar a les closes de Mornau, però un error humà va provocar la mort dels polls. No hi havia la conscienciació que hi ha ara i entre el 1978 i el 1984 es van produir diversos incidents, un dels quals, el 1982 a Parlavà, va acabar amb una cigonya morta i un veí als jutjats. Sargatal està convençut que aquella au tirotejada era una de les que havia migrat el 1978. De mica en mica es va anar descobrint com tenir èxit en el procés de reintroducció. El model emprat a Suïssa i a l'Alsàcia consistia a tancar cigonyes nascudes en captivitat durant dos hiverns. L'any 1988 hi havia una parella; aquest any n'hi ha 125 d'estables. I això sense comptar els centenars que anualment fan parada de camí cap a una altra contrada.
Un símbol de qualitat ambiental i de vida
L'ornitòleg Jordi Sargatal ha vetllat des del 1978 per les cigonyes. Explica que, amb sis anys, es va perdre per l'hospital de la Santa Creu perquè buscava “la cigonya”. “Sempre havia estat present en la meva vida”, assegura. “M'he cuidat que als meus fills els hagi passat el mateix.” L'ornitòleg de capçalera per a moltes generacions considera que les cigonyes són un símbol. Han estat molts anys un recurs fàcil per evitar preguntes complicades dels nens i que arribés la cigonya era sinònim d'infant nat. Això les va convertir en una espècie seductora. “La cigonya és vida i s'ha convertit en símbol de qualitat ambiental”, afirma.
Peralada i els Aiguamolls, reintroducció calculada
Dos són els focus de revifament de les cigonyes a l'Alt Empordà. Rere tots dos hi ha hagut Sargatal. Als Aiguamolls, quan ell n'era el director, va convertir-se en el centre experimentador i el primer a reeixir. A la Closa de les Daines es va fer una gàbia que va servir per facilitar el procés de sedentarització. El projecte del parc del castell de Peralada es va impulsar amb l'ajuda del llavors alcalde Joan Padern i la família Suqué-Mateu, propietària de l'espai. Ara és un nucli de nidificació i reproducció important. S'han fet intents més o menys reeixits en altres espais. Girona atresora el gran nucli de cigonyes sedentàries del país
La Guita, un símbol que hauria fet 30 anys a l'abril
Joan PuntíLa cigonya Guita es va convertir a finals dels anys vuitanta en el símbol del jove Parc dels Aiguamolls de l'Empordà. La Guita va néixer en una incubadora a Albalat de Cinca, a la província d'Osca, i quatre dies més tard va ser donada per la biòloga de la Diputació d'Aragó, Matilde Cabrera, al Parc dels Aiguamolls. La convivència amb les persones va fer-la “molt humana” i li va facilitar el paper que li tenien assignat: el d'esquer mediambiental. Va viure el seu primer any de vida a l'aviari del Zoo de Barcelona i el 22 de març del 1987 va tornar als Aiguamolls, en una gran festa. La van rebre 2.000 escoltes del projecte Encara sóc viu. Era el moment de l'ascens a la fama.
A partir d'aquest moment, les Festes de la Cigonya es converteixen en anuals i, en totes elles, la Guita n'és la protagonista. Li acaben fent llibres, cançons, poemes i ja era el símbol del centre de reproducció de cigonyes. Aparellada amb una cigonya suïssa –la Guita era un mascle– va acabar tenint descendència. Els seus pollets van contribuir a la proliferació de parelles nidificants. La Guita va morir l'any 2004 havent complert la missió.
