Amb el seu tarannà misteriós i singular, Tarta Relena, duo format l’any 2016 per les barcelonines Helena Ros i Marta Torrella, s’ha convertit en un dels projectes musicals catalans amb més volada internacional, a la vegada que en punta de llança de tota una generació capficada a mirar amb ulleres noves les músiques de tradició oral. Ros i Torrella, amigues des dels sis anys, publiquen avui el seu quart disc, És pregunta (a través de Latency, un segell francès), en què recorren una vegada més a una gran varietat de llengües (aquesta vegada, català, castellà, llatí, judeoespanyol i italià) per, entre samplers electrònics i experiments de tota mena, posar de nou en sintonia les seves particulars tècniques vocals.
Fa uns dies, Tarta Relena va estrenar nou espectacle a la Fira Mediterrània de Manresa i, les pròximes setmanes, se les podrà veure cantar a Reus (25 d’octubre), Barcelona (28 de novembre) i Girona (13 de desembre).
Quin és el fil d’aquest nou disc?
(Helena) Gira al voltant de la idea del pensament tràgic. Del destí, els oracles... i totes aquelles coses que ens agradaria saber com a humans per calmar les nostres certeses i inquietuds. Tracta, a partir d’un seguit de veus i personatges, de com gestionem o com ens enfrontem a conseqüències que ja són imparables, circumstàncies de les quals ja no podem escapar. Als humans sembla que ens costi entendre que, al capdavall, el que ens passa no depèn tant de nosaltres com de les forces de la natura o de les circumstàncies amb què ens anem trobant...
D’on sorgeix l’interès per aquest tema?
(Marta) És una manera de pensar, crec, que està rebrotant. D’una banda, la Maria Arnal, per exemple, ha estat repescant el personatge de la Sibil·la [personatge de la mitologia grega i romana a qui se suposa el do de predir l’esdevenidor] i, de l’altra, hi ha tota aquesta història dels models predictius. Veiem que aquesta necessitar d’anticipar-nos, de voler saber què passarà, està molt alineada amb els temps actuals.
Safo de Lesbos, Abbas Kiarostami, Parmènides, Raül Garrigasait, Felip el Canceller, el frare Tomàs de Celano, l’‘Odissea’... Com entra a formar part dels vostres interessos aquesta varietat tan àmplia de referents que desfilen en el disc?
(Marta) N’hi ha que entren a la nostra vida i sorgeix la urgència de referenciar-los o metabolitzar-los. En d’altres casos, però, quan vam veure que el tema del disc seria el pensament tràgic, els vam anar a buscar amb més intenció. (Helena) Una cosa, en tot cas, sempre acostuma a portar-te cap a una altra. Si t’interessa una cosa, sempre pots rascar-hi una mica més a fons.
El vostre repertori s’alimenta de temes propis, adaptats, musicats, “inspirats en”... La idea és trencar les barreres que poden existir en tot això?
(Marta) Sí, totalment! Ens estimula moltíssim el joc d’utilitzar material ja existent que pugui semblar que no existia. O escriure una lletra que pugui semblar la d’una cançó tradicional. (Helena) Ens agrada jugar amb allò que separa l’autoria i l’anonimat, posant capes extres de misteri a una barrera ja per si mateixa força misteriosa...
Com va néixer tota aquesta fascinació per l’antiguitat?
(Marta) Quan vam començar a cantar en un cor [el Cor Jove de l’Escola Can Ponsic, de la Fundació L’Arc de Sarrià] i el director va proposar-nos fer un repertori molt divers. Cantàvem música antiga, tonades de cançons tradicionals, música contemporània amb sonoritats molt aspres i interessants... (Helena) Allà es va sembrar en nosaltres una llavor que no ha parat de créixer.
Algú que no us conegui i llegeixi coses com ara que Tarta Relena canta en llatí o grec antic tal vegada pensarà que la vostra música potser no és tan rabiosament moderna com realment és. La línia entre “antic” i “modern” és tan misteriosa com la que comentàvem fa una estona que existeix entre “autoria” i “anonimat”?
(Marta) Hi ha música d’altres èpoques que, ara, amb les ulleres modernes del pop, se’ns revelen superinnovadores. Hi ha intervals o harmonies que, tal com entenem la música en l’actualitat, ens poden semblar atrevides però que, en realitat, són del segle XII. El pop ens ha simplificat l’escolta moltíssim.
Hi ha qui es pot sorprendre també que un grup amb una proposta no especialment ‘mainstream’com la vostra estigui arribant a tant públic i de tants llocs. Sempre vau pensar que allò que fèieu podia tenir sortida comercial?
(Helena) Bé, quan vam començar ni tan sols ens plantejàvem gravar res. Nosaltres el que fèiem eren bàsicament concerts a cappella. Va ser Indian Runners [l’associació cultural amb la qual han publicat els seus anteriors discos] qui va encoratjar-nos a gravar i ens va fer entendre que potser hi hauria algú més enllà dels nostres amics interessat en aquesta música que fèiem. A partir d’aleshores ens hem anat trobant en situacions en què la nostra música funcionava i, a partir d’aquí, hem anat entenent quin abast podia tenir el projecte. Però no hi ha hagut mai cap estratègia planificada de màrqueting al darrere!
Com ha anat evolucionant la vostra manera d’entrelligar les veus?
(Marta) L’experiència de cantar tant, aquests últims anys, ha estat nova per a nosaltres, ja que en èpoques de molts concerts hem estat cantant cada dia, i alguns dies, fins i tot, moltíssimes hores seguides. Hi ha hagut, doncs, un gran aprenentatge d’autoconeixement, de saber quina musculatura calia forçar en un determinant moment i quina no...
(Helena) Hem après a jugar millor les cartes que tenim. Hem acabat coneixent millor quines eren les nostres limitacions i virtuts, o quins mecanismes de combinatòria de les nostres veus calia activar per trobar determinades sonoritats.
Quin paper hi juguen les llengües en què canteu, algunes de les quals són ja llengües mortes?
(Marta) Les utilitzem com una capa més, tant a nivell de significat com a nivell sonor. Són una eina compositiva. I, com cada eina que desbloquegem, aporten més varietat i riquesa al nostre discurs. Cada vegada que ens atrevim amb una nova llengua, tenim la sensació que se’ns obre un paisatge nou.
Quines reaccions sol provocar la vostra música, quan toqueu a l’estranger?
(Marta) És curiós, perquè als Estats Units, que és el lloc més allunyat del Mediterrani on hem cantat, notem que la nostra música els interpel·la d’alguna manera. Pot semblar que això que fem no té res a veure amb el que fan i amb la seva manera de ser, però el cas és que sempre et ve algú dient, per exemple, que té família grega i, escoltant-nos, se li ha remogut alguna cosa en el seu interior.
Hi ha hagut un auge, els últims anys, de músics disposats a treballar amb la tradició. Se senten, d’alguna manera, part d’una comunitat?
(Marta) Sí. Clarament hi ha una escena de músics que van a buscar material en el folklore per, després, fer la seva pròpia música. El que és diferent, ara, és que tot això ja no s’encasella com a “música folklòrica”, o en unes maneres de fer tradicionals, sinó que hi ha un treball força més d’exploració en la producció o en la composició mateix.
Altres generacions potser se sorprenen en veure l’interès tan gran que desperta el ‘folklore’ en la seva música.
(Marta) En la generació dels nostres pares, que és la que va deixar enrere la dictadura, predominaven segurament les ganes d’obertura, d’anar cap enfora, i mirar menys el que hi havia aquí. Ara, però, en un món tan globalitzat en què tothom vesteix igual i mira els mateixos vídeos d’Instagram, tot allò que et diferencia és una gran riquesa.
Cantar en català, l’abril passat, en un dels famosos concerts ‘Tiny Desk’ de la National Public Radio (NPR) dels Estats Units va ser important?
(Helena) Sí, cantar i comunicar-nos en català era una prioritat. Vam tenir només entre 12 i 18 minuts, però el català hi havia de ser. Cantem en diferents llengües, però ens interessa que es vegi clarament en tot moment quina és la nostra llengua materna.
Tu, Helena, ets lingüista. El futur de la llengua catalana pinta tan malament com diuen?
(Helena) Crec que els lingüistes saben que el català es morirà, ja que estem en l’estadi en què tota la població catalana que té el català com a llengua materna és també bilingüe en castellà. No sé si ara mateix queda algú en algun lloc de Catalunya que no parli castellà, i això és sempre el primer estadi perquè una llengua es mori.
Vaja!
(Helena) Hi podem fer alguna cosa, però, és clar. Cal, per exemple, que el català conquereixi cada vegada més espais i esdevingui una eina totalment natural en qualsevol àmbit, sigui culte, col·loquial o estàndard. El català se salva una mica cada cop que una determinada generació el manté, així que del que es tractaria ara, bàsicament, és d’anar salvant-li el cul generació rere generació.
