La nit que va fer canviar ERC

El convuls i polèmic congrés de Lleida, celebrat just aquesta setmana fa vint anys, va concloure de matinada amb un gir radical cap a l'independentisme impulsat pels joves dirigents Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira

Deu dies després que els alemanys de l'est fessin caure el mur i s'iniciés un llarg procés que acabaria amb una quinzena de nous països a Europa, un miler de militants d'ERC es van reunir al Palau de Vidre de Lleida per impulsar la gran trencadissa que donaria pas a un partit inclinat cap a l'independentisme. El triomf d'Àngel Colom, ajudat aleshores per un jove dirigent tarragoní anomenat Josep-Lluís Carod-Rovira, va destronar el fins aleshores secretari general Joan Hortalà. La nit d'aquell 19 de novembre de 1989 ERC va iniciar el gir sobiranista impulsat per Colom i que van seguir després el mateix Carod i el qui aleshores era líder de les JERC, Joan Puigcercós. A Lleida, ara fa vint anys, Esquerra va viure una revolució en tota regla. «Fa catorze anys que va morir Franco i avui, com aleshores, comença una nova etapa», va dir Colom un cop escollit.

El protagonisme ascendent de Carod, el filòleg d'ulleres metàl·liques i fosca barba de la fotografia, viu avui hores baixes després de ser exclòs –per primer cop des de 1987– de les llistes electorals d'ERC. Tot i que s'havia mantingut al marge de l'enfrontament entre els colomins i els d'Hortalà, va presentar candidatura a la secretaria general aquell novembre del 89. Amb ell hi havia antics membres de Nacionalistes d'Esquerra i del PSAN, com l'ara conseller Josep Huguet. Però, després d'onze hores seguides de debats i negociacions als passadissos, Carod va renunciar a última hora i va fer decantar la balança en benefici de Colom. Aquell gest recorda ara, vint anys després, el moment en què va cedir el lideratge i el cap de cartell electoral del partit a Puigcercós per evitar un major enfrontament dintre de la formació.

L'endemà, la crònica d'El Punt sobre aquell conflictiu congrés parlava del «divorci» que es vivia a l'interior d'ERC, «de xiulets, escridassades i interrupcions», de «crits histèrics de victòria» i, fins i tot, que Colom «va ser increpat amb crits de terrorista per part d'un dels militants». El congrés va ser, en paraules de Manel Lucas al llibre ERC. La llarga marxa, «un conflicte permanent» amb esbroncades per escollir la ciutat i acusacions de frau pel vot delegat. En plena voràgine, segons Lucas, Puigcercós s'asseu a sobre d'una urna i la tapa per impedir les votacions perquè els partidaris de Colom demanaven més temps en espera d'un pacte amb Carod.

920 vots contra 886

El nou secretari general d'ERC, que venia de la independentista Crida a la Solidaritat, feia només tres anys que era militant i tenia 37 anys, va acabar imposant-se al congrés de Lleida amb el suport de l'històric dirigent Heribert Barrera i de diputats com Jaume Rodri o Jesús Prujà. La pugna, que va durar fins a dos quarts de tres de la matinada, va ser d'infart: 920 vots per a Colom, 886 per a Hortalà. L'exlíder d'ERC i ara dirigent de CDC va proclamar aquella matinada que convertiria el partit en un «moviment popular d'alliberament nacional», tal com reivindicaven els partits i organitzacions de l'esquerra independentista dels 80, i exhortava els seus militants a sortir al carrer per preparar «l'alternativa al pujolisme». L'actual vicepresident del govern acceptaria d'entrar a l'executiva de l'exdirigent de la Crida, i iniciar una etapa personal a la primera línia de la política catalana, que dura almenys fins avui dia.

L'explosió –o implosió– al Palau de Vidre de Lleida va ser precedida, dos anys abans, del naixement de la Crida Nacional a ERC, un manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades entre d'altres per Colom i Carod-Rovira. El manifest reclamava a ERC aglutinar la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la transició. L'entrada d'aquesta gent jove va dinamitzar i alhora monopolitzar el partit, i en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 ja van obtenir sis escons.

Gandhi i independència

L'aleshores nou futur independentista, ecologista i gandhià de l'ERC de Colom, tornant a la crònica d'El Punt d'aquell dia, es va decidir «en dotze hores delirants, plenes d'irracionalitat i contradiccions» amb un Carod-Rovira actuant «d'àrbitre de la disputa». Els vells militants d'ERC difícilment hauran oblidat el dia en què uns joves barbuts recentment arribats al partit, com Colom i Carod, van començar a canviar la història d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Dues pel·lícules, moltes similituds

Just vint anys després del congrés al Palau de Vidre, ERC ha tornat a viure aquest any moments de gran tensió, un congrés convuls, escissions dels derrotats i canvis de lideratge. Les pel·lícules del 1989 i del 2009 tenen algun protagonista diferent però situacions semblants. Per exemple, una escena: després del congrés de Lleida, Hortalà va anunciar l'enèsima, però no l'última, escissió de la història d'ERC i va acabar integrant-se a Convergència; aquest any, Joan Carretero, que va quedar segon al congrés del juny passat, va acabar sortint del partit i liderant Reagrupament. I, un protagonista principal: el mateix Carod-Rovira, va copar els titulars dels diaris en els dos congressos, però per motius diferents. Significa això que ara comença una nova etapa a ERC?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.