Amb GI de Girona

El 29 de febrer de 1992, ara fa 25 anys, la persistent pressió política i la mobilització ciutadana van obtenir una victòria contra el centralisme estatal i la imposició del castellà al país. Aquell dia, el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) va publicar la llei que reconeixia el topònim Girona com a nom oficial de la ciutat i la demarcació, en substitució de la versió castellana, Gerona. Va ser un triomf de la perseverança i una demostració que la voluntat popular manifestada, també, a través de la desobediència cívica i pacífica, per molt que l'statu quo li'n qüestioni el dret, pot fer canviar les lleis.

Va ser la tasca de gairebé vint anys d'insistència, de recollida de signatures, de peticions al Congrés i de pressió popular. Òmnium Cultural va iniciar una campanya el novembre de 1975 per al canvi de nom. Van recollir signatures –més d'onze mil– i va rebre el suport i la complicitat de gairebé una quarantena d'entitats. Un any més tard el ple de Girona va aprovar la forma catalana i quatre anys més tard, el 1980, l'Estat la va acceptar. L'efecte pràctic d'aquesta acceptació, però, va ser del tot insuficient per satisfer les aspiracions catalanes, així que la reivindicació va continuar, més o menys intensa i mediatitzada durant uns quants anys. Onze anys més tard, l'abril de 1991, la Generalitat va decretar l'ús obligatori de la forma catalana del topònim. Pocs mesos després, a l'octubre, va contribuir a la popularització de la reivindicació una campanya impulsada pel diari El Punt. La campanya va rebre el nom de Girona, i punt! i es va convertir en tota una pugna contra l'immobilisme estatal. El diari va repartir 150.000 adhesius amb la GI per ser enganxats damunt de les GE de les matrícules dels vehicles. Milers de gironins van sumar-se a aquest acte de desobediència formalment simple, però simbòlicament molt potent. A la campanya dels adhesius, s'hi va sumar la d'una recollida de signatures de suport, que va obtenir 28.886 adhesions.

L'espanyolisme més carrincló va alçar veus –i accions– contra la campanya. Va haver-hi no pocs casos en què ciutadans van ser obligats per agents dels cossos de seguretat de l'Estat a treure l'adhesiu dels seus vehicles i van ser denunciats –multes que al final van haver de retirar per l'allau de vehicles que duien la GI–. La justificació era que la llei no permetia enganxar adhesius a la matrícula. I era així, però no van tenir en compte que el que estaven contraposant a una aplicació inflexible de la llei era la voluntat popular expressada a milers d'una manera modèlica –tot i que transgressora. La campanya es va dur amb fermesa, però sense arrogància ni agressivitat. Va ser imaginativa, però políticament i socialment gens innòcua. La situació no dista gaire de la confrontació que des de l'Estat s'alimenta per imposar una lectura rígida de la llei per negar el dret de Catalunya a decidir el seu futur. Aquell 1992 la voluntat popular es va imposar.