Nous Drets Humans?

El desembre de l'any 1948 fou aprovada la Declaració Universal dels Drets Humans, el fet més lluminós del segle XX. Així ho penso i ho he manifestat diverses vegades, malgrat totes les seves insuficiències. L'acord va ser possible perquè aleshores el món estava compungit pels estralls inhumans de la Segona Guerra Mundial. Dit això, no és bo sacralitzar textos. Els textos, siguin constitucions, estatuts, declaracions, etcètera, són fruit d'un consens en un moment determinat. Els drets es proclamen davant una amenaça i les amenaces d'avui són ben diferents de les de fa seixanta-un anys. Destaco tres escenaris inèdits: en primer lloc, la ciència i la tècnica han fet passos gegantins, mentre la nostra ètica segueix esquifida. En segon lloc, la globalització, que tants disbarats ha fet en el terreny econòmic, té la virtut de fer-nos adonar que els humans formem part de la mateixa família. En tercer lloc, l'ecosistema rep un impacte de la comunitat humana tan brutal que sobrepassa d'un 30% la seva capacitat.

La declaració de l'any 1948 té l'encert de la seva brevetat: un curt preàmbul i trenta articles entenedors. Els pactes dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals posteriors són molt menys coneguts. Ara per ara, és una utopia pretendre una nova redacció de la declaració que, de manera breu, refongués i recollís els drets bàsics atenent les tres novetats que acabo d'exposar. Els grans recorreguts comencen sempre amb un primer pas vers la bona direcció. Cal, ara, que les diferents cultures es coneguin, iniciar diàlegs per trobar punts de compromís per enfortir una ètica laica. Tothom hi pot ajudar.

A nosaltres, els occidentals, ens toca reconèixer que com a civilització hegemònica no hem pas fet les coses prou bé. El nostre eurocentrisme ens ha fet ignorar les 6.000 cultures que encara resten en el món. En aquests moments de crisis (en plural) de la nostra civilització, els pobles originaris/indígenes tenen molt a ensenyar-nos, justament a nosaltres que els hem volgut alliçonar. El bon viure o la vida bona que practiquen i el seu respecte a la Mare Terra, són cosmovisions sàvies que han conservat al llarg de 500 anys de resistència. La nostra supèrbia ens priva d'admetre que ja n'hi ha prou de paternalisme i que hem de començar a saber rebre. Després d'Auschwitz, Hiroshima i Txernòbil, hauríem de ser un pèl més modestos.