Lluita de poders
El Goya estrena «Un Déu salvatge», un retrat cru i lúcid de la societat, de Reza
Dos nens es barallen al pati; un li dóna un cop de pal a l'altre. La parella del nen agressor visita els pares de la víctima, compungida. En aquesta trobada, tan políticament correcte, es desencadenaran les pulsions més primàries que evidencia la salut esquizofrènica d'una classe mitjana europea. Vint anys enrere, la baralla al pati hagués acabat a mastegots i cap pare no hagués visitat l'altre, intueixen els actors. Ara, en canvi, la necessitat de mantenir unes formes ha emmascarat molt la violència, però aquesta es manté latent i pot esclatar amb major ferocitat, com es desplega a mida que avança la trama que planteja la dramaturga francesa.
Un Déu salvatge recull, simplement, la conversa de dues parelles (tots quatre «són uns bons pares», apunta la directora) al voltant d'un sofà sobre aquest fet menor. Ramon Madaula admet que es tracta d'una comèdia ferotge; els personatges viuen una tragèdia a escena que provoca el riure d'un públic que sovint s'identificarà amb moltes de les opinions i les accions que es produeixen a escena. Els actors interpreten des del drama, no amb la voluntat de servir un riure fàcil per la comèdia. Towsend considera que Reza és «la reina de les comèdies negres, de mala llet». Formalment ingènues, desemmascaren uns valors que són insuficients per corregir situacions quotidianes dutes a l'extrem: «Es passa d'una situació educada a una lluita lliure» en els 90 minuts de la funció. La parella de l'agredit, segura de la seva tolerant educació, acabaran odiant-se, mentre que l'altra, més conscient de la situació inestable que travessen, sabran nedar i guardar la roba.
La gallina dels ous d'or
El director artístic del Teatre Goya, Josep Maria Pou, remarca el fet insòlit en una empresa privada que, quan arrenca la seva quarta producció del teatre, les altres tres encara tinguin vida. Els nois d'història es va estrenar per la Mercè del 2008 i, a hores d'ara, encara té funcions en una gira que s'ha fet per Catalunya i l'Estat espanyol (a l'abril farà una estada a Madrid). També el següent treball, La vida por delante, amb Concha Velasco com a cap de cartell, té gira oberta. Fa uns dies, va abandonar el teatre, la tercera producció, Un marit ideal, que ha aconseguit una ocupació mitjana del 96% i ja ha començat la seva gira respectiva. Per Josep M. Pou, això és una mostra més que evident «de la bona salut de les produccions del Teatre Goya».
Ara, s'atreveix amb una producció que la temporada passada ja es va veure al Tívoli. Townsend és la mateixa directora i manté l'escenografia, la il·luminació i l'espai sonor. L'únic que canvia són les interpretacions (que defensen el text traduït per Jordi Galceran). Per Pou, aquesta duplicitat (la versió castellana segueix fent gira) és una nova mostra de la normalitat. De fet, Art, també de Reza, es va poder veure en dues produccions diferents al Tívoli i el públic va respondre-hi. Pou recomana que, com ja han fet alguns teatres, que els espectadors programant les dues s'aventurin a comparar les produccions, «com es fa amb normalitat a Nova York o Londres». Pou i el Goya són avui, per a la productora Focus, la gallina dels ous d'or.