Benvinguts al carrer de les Tàpies

En un text de Sebastià Gasch, cronista de la vida nocturna de la Barcelona d'abans i després de la guerra, trobo aquesta descripció del carrer de les Tàpies, lloc on la redacció d'El Punt de Barcelona té la seu i, jo, el meu lloc de treball. Diu Gasch d'aquest carrer del Raval, l'antic barri Xino: «Fins fa poc el carrer de les Tàpies era un dels indrets més dramàtics de Barcelona. Un corredor llarg i estret, humit i fosc. Bars petits i obscurs, patètics, on, assegudes entre una pianola vetusta i un torero de purpurina, unes dones eixarrancades evocaven amb nostàlgia una joventut llunyana. Bordells al·lucinants, de film de Sternberg o de Pabst, amb bancs ronyosos, cortines tinyoses, miralls entelats i dibuixos obscens a les parets. Cases de gomes amb instruments de plaer que semblaven instruments de tortura... Parets clivellades, portals ombrívols, reixes esbotzades... Olors abominables, la menys desagradable de les quals era la de pixum. I, a les voreres, unes dones horribles, feixugues i sense gràcia oferien als escassos passants un quart de plaers sense alegria. I, de tant en tant, un fanal tort projectava unes lluïssors sinistres damunt un tros d'empedrat, ple de llot i d'escombraries nauseabundes, en el qual es reflectia, desdibuixada, la roba estesa dels balcons. En aquell temps, el carrer de les Tàpies feia fortor de crim. De nit sagnant i de tràgic règlement de comptes. Lúgubre i tenebrós, trasbalsador, era el carrer clàssic de barri reservat. Tenia tota la desesperació i tota l'angoixa de l'època blava de Picasso.»

La cita és llarga, però és que quan jo llegeixo un dels grans del periodisme català m'embalo. El lector haurà observat que Gasch parla en passat. Com que el text –contingut en el llibre Barcelona de nit, de 1957– és més llarg, semblaria que Gasch ens ha de parlar de canvis positius en el carrer. En realitat el retrat de present, del present de Gasch el 1957, no és gaire millor. Només en diu que «ara» el carrer està més ben il·luminat, que s'hi ha obert un local que seria cèlebre, el Barcelona de Noche, i que, per aquest motiu, hi passa molta més gent.

Entre els passejants d'aquell carrer s'hi trobava Joan Reventós, perquè en el llibre de memòries publicat fa poc el líder dels socialistes catalans mort el 2004 parla de les sortides nocturnes de quan era universitari: «Més visible era la misèria humana que s'agrupava al carrer de les Tàpies... i els esgarrifosos espectacles que allí hi he vist. Per dir-ho tot, i costa de creure, hi havia dones que feien el carrer, millor dit la porta, perquè no es podien moure fàcilment: eren coixes, fins i tot sense mitja cama, se sostenien amb una crossa i s'oferien a viva veu, com a font de tota classe de plaers.»

El carrer de les Tàpies d'avui, el del 2010 sorgit de la reforma postolímpica, no té res a veure amb aquestes estampes truculentes. Continua sent un corredor llarg i estret, però s'eixampla cap al final, per la part del Paral·lel, i ofereix vistes a l'església romànica de Sant Pau del Camp. No hi ha a penes cases, ni de plaers ni de res, sinó edificis administratius, una comissaria dels Mossos, la seu nova del Conservatori del Liceu i la paret mitgera del teatre Arnau, lloc on havia triomfat Raquel Meller i que ara està tancat. El carrer de les Tàpies és prohibit al trànsit però el cert és que de vianants n'hi passen poquíssims, de dia o de nit. La regeneració i fumigació ha estat total. Fins i tot massa. És tan poc amè, ofereix tan pocs al·licients, que els estudiants del Conservatori l'eviten i prefereixen accedir a la porta per un carrer transversal. Alguns senyors de certa edat que de vegades passen pel diari o que vénen a fer gestions pel veïnat i que tant poden ser de Barcelona com de fora de Barcelona, miren el carrer i indefectiblement exclamen: «Com ha canviat, això.» Tothom havia visitat el carrer de les Tàpies a l'època de Gasch o de Reventós, i a tothom se li escapa dir-ho. «Noi, no l'hauria reconegut.»

El carrer conserva una mica de l'antiga mala fama perquè hi ha coses que els anys no esborren –només cal observar el somriure dels taxistes quan els dius que t'hi portin–, però jo dic als que senten ànsia de venir-hi que seran benvinguts perquè així com no puc respondre d'altres carrers del Raval, el de les Tàpies és El carrer de la Pau poblat d'angelets del Charlot policia.

Aquesta setmana ha recalat a Barcelona un vaixell de l'armada egípcia. S'ha vist pels carrers grups de soldats joves vestits de blanc. Pels volts del carrer de les Tàpies, n'han circulat uns quants. L'altre dia, un soldat telefonava des de la cabina que hi ha davant del carrer i de la porta de la redacció. Em vaig imaginar que parlava amb el seu avi del Caire o Alexandria, un avi que també havia servit a la marina i havia passat per Barcelona, i que li deia: «Avi, n'estàs segur que parlaves del carrer de les Tàpies quan ens parlaves del carrer de les Tàpies?»