Per a expressar la idea d'actuar o moure's algú ràpidament, de fer les coses amb pressa, amb rapidesa, sense perdre temps, els valencians usem i hem usat sempre el verb afanyar-se. Exemples: Si no t'afanye's, perdràs el tren. Afanya't, que arribarem tard a missa.

En la novel·la Júlia d'Isabel-Clara Simó podem llegir: «—El xic t'acompanyarà. I estant la teua mare avisada, no cal que ens afanyem a sopar, tampoc.»

En Diccionari per a ociosos de Joan Fuster trobem: «Habitualment, quan ens apoderem de conceptes o de paraules aliens, ens afanyem a citar les nostres fonts.»

En Proses en carn de Xavier Casp podem llegir: «I tu, en rebel·lia innata davant mi, volent-me superar pel teu desig, afanyant-te a despullar-me dels fets, a deslligar-te de mi, única realitat indefugible.»

Els fragments de texts literaris d'autors valencians que he posat com a exemples il·lustratius en són només uns poquets dels milers que podria posar-ne. Els valencians hem usat de manera habitual durant segles i segles aquest verb per a expressar el concepte definit i encara continuem fent-ho i els nostres escriptors l'han usat i l'usen a bondó, però actualment hi ha el verb apressar-se que té a males penes un centenar d'anys. És un neologisme format a partir del substantiu pressa i que, en el fons, no és més que una mala còpia del castellà «apresurarse». Els equivalents castellans dels nostre afanyar-se són «apresurarse» i «darse prisa». Usar en valencià els castellanismes «apressurar-se» i «donar-se pressa» és una barbaritat que hem d'evitar a tota costa, però «apressar-se» és una pèssima solució. Si tenim un verb patrimonial que emprem des de l'edat mitjana i que ha arribat viu al segle XXI, no ens cal cap innovació, n'hi ha prou amb continuar dient-ho com ho hem aprés dels nostres pares, com ho hem heretat dels nostres avantpassats, com s'ha dit sempre en la nostra llengua

Açò d'evitar la influència del castellà, que se'ns fica per tots els racons de l'idioma, no és cosa gens fàcil. Si cerquem la definició d'apressar en el DVal, en el DIEC o en el GDLC veurem que diu «Donar pressa (a algú)». Castellanada flagrant que el senyor Fabra va introduir en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana de l'any 1932 i que tots els altres li han copiat tranquil·lament. Encara sort que en el DCVB el senyor Moll va tindre l'encert d'usar en la definició el verb fer en lloc del castellanisme donar.

Recordem que no hem d'emprar mai ni «apressurar-se», que és castellà pur, ni «donar-se pressa», que també ho és, i que és molt més adequat usar el verb afanyar-se, que ens hem passat de pares a fills durant molts segles, que l'intrús apressar-se.